verdera.cat

coses que se m'acudeixen


L’última revolució


Publicat el 3 oct., 2015

Ievgueni Zamiatin

Nosaltres – 1921

 

–Això no té cap sentit! És absurd! No t’adones que això que trameu és una revolució?

–Sí, la revolució! Per què ha de ser absurda?

–Doncs perquè no hi pot haver cap revolució. Perquè la nostra revolució va ser l’última, i no ets tu qui parla sinó jo. I ja no n’hi pot haver cap més. Això ho sap tothom…

El triangle agut i burleta de les celles:

–Estimat, tu ets matemàtic. Encara diria més: ets un filòsof de les matemàtiques. A veure, doncs: digue’m quin és l’últim número.

–Què vols dir? No… no t’entenc. Què vols dir l’últim?

–Doncs el darrer, el de més amunt, el més gran de tots.

–A veure, I, això sí que és absurd. El nombre de nombres és infinit, com vols que n’hi hagi un que sigui l’últim?

–I com vols que una revolució sigui l’última? No pot ser, les revolucions són infinites! El concepte últim és infantil. Als nens els fa por l’infinit, i han de poder dormir bé a la nit…

–Però quin sentit té tot plegat, per l’amor del Benefactor? Quin sentit té si ja som tots feliços?

–Posem que sí… Molt bé, doncs, diguem que és així. I ara què?

–Quina gràcia! La pregunta típica de les criatures. Explica qualsevol cosa a un nen, fins al final, i sempre et preguntarà: “I ara què? I per què?”.

–Els nens són els únics filòsofs valents. I els filòsofs valents són sempre nens. Perquè cal fer sempre com els nens i preguntar-se: “I ara què?”.

Ievgueni Zamiatin

Segueix llegint

El que he après a la campanya


Publicat el 30 set., 2015

La campanya del 27S no sé si haurà estat la de la nostra vida, però sí que puc dir que l’he trobat d’una intensitat excepcional. Han estat quinze dies d’anar amunt i avall per la comarca repartint fulletons i parlant amb la gent, un a un, cos a cos. Tocant de ben a prop què és, què fa i com respira la gent del Vallès. Un ja s’imagina, de casa estant, que hi ha de tot. Però és que no és el mateix saber-ho (teòricament) que viure-ho i sentir-ho.

Hi ha hagut moments alegres i emotius, però també moments d’alta tensió. Mentre repartíem fulletons amb un somriure, hi havia qui et girava la cara i no et deia ni bon dia. És normal, els fulletons són emprenyadors, vinguin de qui vinguin. També hi havia gent que es mirava el material i et deia: jo no en vull saber res d’això. Aquí ja et preocupes una mica perquè, escolti’m, el saber no ocupa lloc. Per què no hauries de voler saber? A mi sempre m’ha interessat assabentar-me de com defensen la unitat d’Espanya els amics de SCC. Però reconec que aquesta actitud podria ser l’excepció.

El que ja no es pot passar per alt i descartar com a anècdota és la senyora que t’increpa pel carrer mentre encoles un cartell, tot cridant a viva veu: “lo que os habéis gastado en la campaña, haberlo puesto para hospitales.” És la democràcia, senyora! Sense el dret a conèixer i escollir lliurement els nostres representants, anem enrere i no endavant. Tampoc es pot ignorar aquella parella de senyors grans que et diuen: “yo no he votado en mi vida, pero esta vez sí, ¡que nos quieren echar de Cataluña!”. Qui els hi ha explicat semblant atrocitat i com és que s’ho han cregut? Per no parlar dels tres “con Franco se vivía mejor” o dels incomptables “la independencia es para tapar la corrupción y a vosotros os han engañado.” N’està segur, bon home, que a mi m’han enganyat, mentre que a vostè li mostren la imatge completa?

No sóc una gran analista, però m’atreviria a dir que aquestes són les persones que han fet de Ciutadans la segona força política del país. Què volen? Com ho volen? Per què ho volen? Estan segurament d’acord en una cosa: Catalunya ha de ser part d’Espanya. Però saben per què? Saben a quin preu? Comparteixen visions, arguments i dades?

El que és clar és que al bloc del no hi ha un clar vencedor. El votant unionista ha escollit l’opció que té el discurs més intolerant amb la realitat catalana. Més ideològicament difús. Més demagog. Per tant, tenim un problema, que no es resoldrà ignorant-lo (si no, analitzeu què tal li funciona ignorar els problemes a Rajoy). Seria un error pensar que vint-i-cinc diputats de C’s al Parlament no signifiquen res digne de menció. Sobretot, seria un error creure que aquest és el seu sostre.

Si us plau, tirem endavant, però sense fer veure que tot això no existeix. Que molts ciutadans recorrin a arguments fàcilment desmuntables ens dóna marge per treballar. No caiguem en la trampa menystenir, no fem discursos arrogants. Si diem que “se siente” i que “es fotin”, donem fuel als que no tenen arguments gaire sòlids, per refermar-se en aquest “no” que potser és poc informat però segurament molt sentit. Ara no cal fer una guerra de gallets amb l’unionisme de casa. El que cal és combatre la ignorància per a què més ciutadans tinguin millors criteris per a decidir. Explicar, informar, allargar la mà i seguir treballant.

Segueix llegint

Truth is only sought by individuals


Publicat el 21 ag., 2015

“‘Of course one does meet brilliant men’, said Nikolay, ‘but they are isolated. The fashion nowadays is all for groups and societes of every sort. -It is always a sign of mediocrity in people when they herd together, wether their group loyalty is to Solovyev or to Kant or Marx. The truth is only sought by individuals, and they break with those who do not love it enough.”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

Segueix llegint

“Oh, how one wishes sometimes to escape from the meaningless dullness of human eloquence, from all those sublime phrases, to take refuge in nature, apparently so inarticulate, or in the worldlessness of long, grinding labor, of sound sleep, of true music, or of a human understanding rendered speechless by emotion!”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

Segueix llegint

Unshared happiness is not happiness


Publicat el 18 ag., 2015

“And so it turned out that only a life similar to the life of those around us, merging with it without a ripple, is geniune life, and that an unshared happiness is not happiness… And this was most vexing of all.”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

Segueix llegint

“Totes aquelles persones estaven estretament lligades entre sí per la fe comú i s’esforçaven en no deixar penetrar en el seu grup a qui no la compartia. Tenien les seves confraries i els seus àpats, on partien junts el pa, com si formessin tots una gran família. Tot això era comprès en la seva doctrina, en aquell “estimeu-vos els uns als altres”. Però, podien estimar algú que no se’ls assemblava? Era difícil esbrinar-ho.

Barrabàs no hagués volgut formar part d’aquests àpats de cap manera; la simple idea de barrejar-se així amb els altres el xocava. No volia ser res més que ell mateix, i allò era tot.

Tanmateix, els cercava.

Fins i tot simulava la intenció de voler esdevenir un més… si tan sols arribés a comprendre bé la nova creença.”

Pär Lagerkvist

Barrabàs – 1950

Segueix llegint
Henry Miller

Henry Miller


Publicat el 14 ag., 2015

Ella és una adolescent que encara porta ferros i agafa la carpeta amb les dues mans contra el pit. Duu els cabells recollits amb dues pincetes de color rosa i un serrell perfectament alineat. Somriu perquè està nerviosa.

Ell és un home fet. Porta un polo vermell i una mitja melena rinxolada i negra com el carbó. Parla amb autoritat i amb un accent redneck del qual no ha aconseguit mai desfer-se del tot, ni tan sols quan ho intenta, com ara:

–Aquest llibre que portes, és també sobre l’auto-coneixement, el viatge interior. –Ella li somriu contenta, perquè ara podrà parlar d’alguna cosa que sap, perquè l’ha llegit i se n’ha fet una opinió.

–M’agrada molt el final, mmm… quan el viatge de l’Eugene realment resulta ser.. místic, saps? Quasi com una peregrinació.

–És pràcticament com una excusa, crec jo. Tot i que aquests són els fets de la vida Wolfe. Aquesta és una novel·la à clef. Saps què vol dir?

La noia fa un riure nerviós. No ho sap i se li nota. Ell somriu, complagut de poder ensenyar-li alguna cosa.

–És clar. –Menteix ella.

–Bé, en qualsevol cas, no pots escapar dels teus dimonis simplement marxant de casa. Tot i que és cert que els escriptors troben una nova llibertat quan se’n van a viure a l’estranger. Per exemple en Henry Miller. Has llegit la seva trilogia? Plexus, Nexus i Sexus? –Ella riu de nou i fa que no amb el cap. Les galtes li envermelleixen sense control.– No l’has llegit?

–No.

–Doncs et perds una bona cosa! –I riuen tots dos. Ella tira el cap enrere i se’l mira amb punt de desafiament.

–Saps? Sí que he llegit Tròpic de Càncer. Però només algunes parts…perquè el vaig agafar d’amagat de la llibreria dels meus pares, saps? –Fa una pausa i s’ho pensa bé.– Té unes descripcions molt vívides, es podria dir.

I després segueixen parlant i ell s’hi va acostant i li diu, et fa res que t’abraci, i ella es tapa la cara morta de vergonya, però el deixa que s’acosti igualment i finalment ell ti toca els llavis amb el polze i empeny i aconsegueix posar-li el dit sobre la llengua i ella el xucla una mica però de seguida se n’avergonyeix i li aparta la mà.

Potser us en recordareu. És la mítica escena de “Cape Fear”, aquella pel·li amb la Juliette Lewis i en De Niro que va sortir l’any 91. Sé que la vaig veure i ara no recordo quan. Segur que no va ser l’any 91, devia ser més tard, quan sortia en VHS (sí, nens, en VHS). Em recordo distintament d’haver començat a llegir Tròpic de Càncer arrel d’aquesta escena així que devia ser, com a mínim als vint anys.

Així que l’estava llegint, i el duia per tot arreu a la bossa o la mà i un dia que el vaig recolzar a la taula del consultori mentre parlava amb la doctora. Se’l va mirar i em va dir: “Ah, llegeixes Miller. És meravellós, m’agrada moltíssim. A tu t’està agradant?” I jo li vaig respondre que era un llibre fantàstic però era mentida podrida, perquè a pesar de tota la mística de llibre prohibit, de llibre trencador i tot plegat, en aquell moment, i d’això me’n recordo com si fos ahir, vaig pensar que era bastant merdoset, caòtic, sense sentit, barroer i innecessari. Quin cony d’obsessió tenia aquell Miller amb els polls?

No entenc com és que canvien tant les percepcions de les coses, a vegades, sense ni saber com, d’un dia per l’altre. Vaig agafar el llibre perquè, si era prohibit, per força havia de ser interessant, però en la meva superioritat moral de post-adolescent el vaig trobar absolutament prescindible i mal engiponat. També val a dir que no era una bona traducció. I jo, tossuda, vaig continuar llegint-lo i fins i tot me’l vaig endur amb mi als Estats Units.

I sort que em vaig entossudir amb en Miller, menys mal, perquè és allà on finalment la cosa va fer clic.

Havia de fer un intercanvi d’un semestre a la UCLA. A Los Angeles si no tens ni vint-i-un anys ni vehicle propi, no hi ha gaires coses que puguis fer. Ets un coi de pària. I jo tenia molt de temps lliure. La meva llista d’obligacions era aprovar dues miserables assignatures, Termodinàmica i Mecànica clàssica, que a sobre estava repetint (no vaig ser una estudiant gaire brillant). Anava a classes però això ocupava com a molt tres hores al dia i més que res servia com a excusa per conèixer gent. El problema és que la resta d’alumnes sí que n’estaven d’enfeinats, amb mil classes i amb la pressió d’haver de pagar el crèdit tan bon punt ho aprovessin tot a la primera. Jo feia els deures i prenia apunts, però el nivell de la uni americana és a anys llum del que es demana aquí i tot plegat era un pim pam. I la resta del temps era meu, meu i només meu. Jove, lliure i sola a la ciutat dels àngels.

Així que em vaig dedicar en cos i ànima a saquejar la llibreria del campus. Era la primera vegada que veia una llibreria com aquella. Estava absolutament fascinada. Una sala immensa plena de llibres, amb gustosos terres de moqueta, un silenci sepulcral i files i files i files de llibres. I sofàs! Aleshores per mi allò era inaudit. Sofàs en una llibreria! Com si t’invitessin a llegir! Passava més hores allà dins que a cap altre lloc del campus. Llegia els primers capítols allà mateix i els tornava a deixar als prestatges. Així vaig llegir no sé pas quants primers capítols i vaig acabar comprant els que em van agradar molt, que eren també molts. Sortia a llibre per setmana, cosa que vol dir que els calers que tenia els vaig gastar exclusivament en bagels i llibres. Van ser quatre mesos d’èxtasi (dels que vaig tornar amb cinc quilos més).

Quan ja havia donat el tal Miller una mica per perdut, em van cridar l’atenció els llibres de The Rosy crucifiction: Sexus, Nexus, Plexus, tan bonics i ben editats, amb les seves portades de coloraines i el paper cutre i les tapes toves i aquella mena de forma de totxo consistent dels llibres gruixuts. M’hi vaig acostar i vaig llegir el primer capítol de Sexus. I ja va estar fet: amor etern.

Sexus, a diferència dels tròpics, és un llibre absolutament fascinant des de la primera pàgina. Sembla que amb els anys, Miller havia après alguna cosa. Entre el primer Tròpic i la trilogia van passar quinze anys (del 34 al 49). Ja no era barroer, tot i que seguia usant qualsevol paraula que li passés pel cap, ja no et semblava que les hi posés expressament per fer-se el barroer. Ara, les paraules simplement fluïen alegrement en el conjunt del text. Ja no era gratuït amb els comentaris, sinó que cada desvariejada filosòfica tenia un sentit de conjunt. No era un collage d’ocurrències, perquè tot i que la trama era inexistent o bé difusa i poc convencional, sí que hi havia una història per la qual seguir enganxat i personatges pels que preocupar-te i estimar.

Estimar? Deixem-ho que us ho digui, hi ha alguna cosa en Miller que és la clau de volta de tot: llegir sobre un personatge odiós i saber que te l’estimes. Li perdones tot. És un maleit misogin i un masclista, una mena de polla borratxa ambulant amb fixacions freudianes però tendre, ple de vida, d’intel·legència i de sensibilitat.

El pots veure perfectament així:

Sóc un super artista, bla bla bla, em follo tot el que es mou, bla bla bla, la meva dona és bisexual, bla bla bla, hòstia, tinc una berruga a la polla, bla bla bla, m’he fet l’amant de la meva dona, sóc el puto amo, bla bla bla, sóc un poeta, bla bla bla

I alhora, és tot el contrari d’això, filosofa com un il·luminat, fa proclames contra l’ego, destrueix la hipocresia, usa la llengua com si hagués creat un registre propi barrejant la sintaxi i el lèxic més tronats amb els més cultivats. Ja voldríem pel nostre català, un anglès com aquest.

Anant de bracet seu vius la joia de trobar-se als anys vint i saber que es pot escandalitzar, trencar, sentir-te lliure quan el món és encara ple d’esclaus i cercar la veritat enmig d’un món hipòcrita. Encara es pot perquè encara està per fer.

Avui en dia, el més babau ja ha trobat la veritat i pobre de tu que miris d’arrabassar-li.

Segueix llegint

L’ésser solitari


Publicat el 12 ag., 2015

“L’ésser solitari pateix, es troba pres d’una certa inquietud, perquè no pot compartir els seus pensaments, els seus sentiments, amb els altres. Quan un sent un gran plaer, voldria fer saber als altres que existeix, que sent, que estima, que viu, que lluita, que combat.”

Piotr Kropotkin

La moral anarquista – 1889

 

La Morale Anarchiste

 

Descarrega el text complet en epub

Segueix llegint