One thirty-six a.m
I laugh sometimes when I think about
say
Céline at a typewriter
or Dostoevsky…
or Hamsun…
ordinary men with feet, ears, eyes,
ordinary men with hair on their heads
sitting there typing words
while having difficulties with life
while being puzzled almost to madness.
Dostoevsky gets up
he leaves the machine to piss,
comes back
drinks a glass of milk and thinks about
the casino and
the roulette wheel.
Céline stops, gets up, walks to the
window, looks out, thinks, my last patient
died today, I won’t have to make any more
visits there.
when I saw him last
he paid his doctor bill;
it’s those who don’t pay their bills,
they live on and on.
Céline walks back, sits down at the
machine
is still for a good two minutes
then begins to type.
Hamsun stands over his machine thinking,
I wonder if they are going to believe
all these things I write?
he sits down, begins to type.
he doesn’t know what a writer’s block
is:
he’s a prolific son-of-a-bitch
damn near as magnificent as
the sun.
he types away.
and I laugh
not out loud
but all up and down these walls, these
dirty yellow and blue walls
my white cat asleep on the
table
hiding his eyes from the
light.
he’s not alone tonight
and neither am
I.
Mikhail Bakunin
Notes sobre anarquia – 1871
Read MoreLa tirania social, sovint aclaparadora i funesta, no presenta aquest caràcter de violència imperativa i despotisme legalitzat que distingeix l’autoritat de l’estat. No s’imposa com una llei a la que tot individu està forçat a sotmetre’s sota amenaça de càstig jurídic. La seva acció és més suau, més imperceptible, però molt més poderosa que la de l’autoritat estatal. Domina als homes pels hàbits, les costums, per la massa de sentiments i prejudicis tant materials com de l’esperit i del cor i constitueix el que anomenen l’opinió pública. Envolta l’home des del seu naixement, el traspassa, el penetra i forma la base mateixa de la seva existència individual: de manera que cadascú és en certa manera còmplice contra si amteix, sovint sense ni tan sols adonar-se’n. Resulta que per a revelar-se en contra d’aquesta influència que la societat exerceix naturalment sobre ell, l’home hauria de revelar-se en part contra sí mateix, ja que totes les seves tendències i aspiracions no són res més que el producte de la societat que l’envolta. D’aquí ve aquest poder immens exercit per la societat sobre els homes.
Passava mitja hora de les tres de la matinada quan un Ford Fiesta vermell va creuar la rotonda de la nacional en direcció sud. Era primavera i encara feia fresca però dins el cotxe la calefacció mantenia la tebior de l’aire. Un noi ros de complexió forta conduïa en silenci. Canviava de marxa amb gest precís, sense apartar els ulls de la carretera. Duia un polo blau de màniga curta que li marcava la corba del pectoral, amb dos botons descordats, el just per deixar veure el borrissol del pit. Al seu costat una noia de cabells castanys recolzava els peus nus sobre la guantera. La faldilla estampada li havia relliscat uns centímetres avall, descobrint la pell morena de les cuixes. Va abaixar la visera i va encendre el llum del mirallet que usava per observar-se el rostre, a la recerca d’imperfeccions. Al seient del darrera, hi jeia un tercer viatger. Era un noi prim i ben format, amb els ulls inquiets i el cutis solcat per antigues marques d’acne. Estava estireganyat en diagonal amb els braços darrera el cap. La camisa se li havia aixecat lleugerament i deixava entreveure el melic d’on partia una filera de pèls morens que marcava el caminet ventre avall. Tenia la mirada clavada a les cames de la noia, intermitentment il·luminades per la claror tènue dels fanals que anaven deixant enrere.
–Quina preciositat! T’hi has fixat, Lluís, en les cames d’aquesta bellesa? – va dir tot somrient i buscant la mirada d’ella a través del mirall.
–Ah, si? –va respondre la noia, alhora que girava el cap per retornar-li mirada i somriure–. Són tan, tan precioses que em portareu fins a la porta de casa?
–Només faltaria!
El conductor va rebufar i va posar tercera amb un extra d’energia.
–Tota la volta fins allà dalt hem de fer? Riqui, tio, haurem de passar davant el control dels mossos. Val més deixar-la al peu de les escales. Total són deu minuts.
–Ara resulta que et fan por els mossos. –Va intervenir ella-. Fa una estona m’has semblat més valent… –i acostant-s’hi, li va posar la mà a la cuixa mentre observava la seriositat del seu rostre.
–Així tractes la senyoreta? Després de com s’ha portat amb nosaltres tota la nit?
La noia es va girar de cop i va intentar, enjogassada, clavar-li una bufa al Riqui, però ajagut d’aquella manera quedava sempre fora del seu abast i se la mirava, burleta, mentre amb un peu li anava apartant les mans. Entre rialles, la noia va desistir. Es va tornar a asseure bé i es va mirar de reüll en Lluís, concentrat, els llavis premuts l’un contra l’altre. Sense dir paraula, va posar l’intermitent i va enfilar pel trencall que duia a la zona alta.
–Gràcies, Llu-llu. –Li va dir amb tendresa tot recolzant la cara al reposacaps del seient.
No hi va haver cap resposta.
–Que no t’has divertit?
–Psí.. no ha estat malament –va fer ell, sense girar-se–. I tu?
–Quin entusiasme, no? –El to d’ella havia canviat i, ara, ja no era un xiuxiueig–. Doncs jo sí que m’he divertit, mira. Ha estat molt especial. Oi, Riqui?
–Sí, carinyo. Esclar que sí. És que aquí el Lluís, pel que sembla, té uns estàndards molt alts.
–Ah, sí? –i va fer una pausa que va acompanyar d’una rialleta insolent–. Vaja, doncs deu ser per les prestacions tan particulars que dóna.
L’al·ludit es va girar, ara sí, per dirigir una mirada fulminant a la noia. En Riqui es va incorporar de cop, com si s’hagués enrampat, i va treure el cap entre els dos seients del davant. El rostre se li havia il·luminat, segrestat per l’expectació.
–Prestacions particulars? Explica-m’ho, això, tia!
La noia li va fer “Xxxt!” amb un gest entremaliat. No va dir res, però va moure els llavis per a que en Riqui hi llegís la resposta, mentre amb el dit feia la forma d’un ham. El noi va trigar uns segons a comprendre.
–Hòstia!
Va esclatar en una riallada i va donar dos copets a l’espatlla del conductor. Aquest, d’un cop violent, li va apartar la mà i va accelerar, agafant aquell revolt com si hagués de guanyar un ral·li. Dins del cotxe s’hi va instal·lar un silenci tens. Passaven els segons, i només se sentia la remor del motor passat de voltes.
La noia va fer un gest amoïnat al mirall, que el Riqui va respondre aixecant les celles resignat. Va sospirar i va baixar les cames de la guantera. Observava les línies blanques de la carretera passant monòtonament una rere l’altra. Aquell silenci espès li havia despertat el cuc de l’ànsia, que es regirava inquiet a l’estómac, com si en cerqués una sortida. Al cap i a la fi, aquells silencis eren vells coneguts.
Eren idèntics als del seu pare, que l’agafaven per sorpresa quan, del seient del darrera estant, pujava la tensió entre ell i sa mare. El pare conduïa i callava, mentre la mare feia un sospir i mirava per la finestra. Era massa petita per entendre-ho, però ho percebia ben clarament. Els silencis eren insistents i impossibles d’ignorar. Se solien allargar minuts, hores, dies. Aleshores, a casa només se sentia la veueta ensucrada de la mare, d’un dolç suplicant i embafador, mirant de posar pau. El pare no deia res. La filla, què havia de dir, si no entenia un borrall del que passava. L’únic que arribava a comprendre és que aquella veueta de la mare li feia fàstic. I tampoc en sabia el perquè.
Més endavant, aquells episodis van començar a fer-la enrabiar, amb una ira intensa, fora mida, sobretot quan s’adonava que també per ella es desencadenaven silencis que s’usaven en contra de les seves paraules o per ofegar la seva voluntat. La ràbia li bullia al cos i enlloc de la veueta dolça de sa mare, la noia treia gripaus per la boca i de silenci ja no n’hi havia mai, sinó crits i cops de porta. I al final guanyava qui més soroll feia.
Quan va començar a sortir amb nois tot va canviar. Va descobrir el nou món que s’obria als seus peus; o més aviat als seus pits i als seus somriures. Era lliure de fer la seva, a la seva manera. Va aprendre que no hi ha sensació més embriagadora que ofendre un home sabent que la seva debilitat per tu t’ho permet. I havia començat a apreciar aquells silencis com una prova de poder. Només calia ofegar el cuc de l’ànsia i esperar pacientment que el mascle ofès baixés tot sol del seu ridícul pedestal. A ella no li calia fer cap veueta: podia vèncer amb un senzill mutisme obstinat.
Encara feien els revolts de la pujada quan, sense motiu aparent, en Lluís va posar l’intermitent i va aturar el cotxe al voral. Es va aixecar i va sortir a la carretera. Ella va sentir un calfred quan l’aire de fora va fregar-li la pell. De sobte, la porta del copilot es va obrir i d’una estrebada al braç el noi la va fer sortir del cotxe amb tanta força que va relliscar pendent avall.
–Tros d’imbècil!
La sorpresa i la ràbia li havien fet sortir un crit trencat d’animal salvatge. Es va aixecar tan de pressa com va poder, clavant els peus nus sobre els matolls i va escalar el pendís fins arribar de nou on era el vehicle, però tot plegat en va. En estirar la maneta, va trobar la porta ja tancada. No va tenir temps ni de renegar, que el cotxe havia arrencat. Es va quedar parada, mirant com s’allunyava carretera enllà.
S’havia quedat sola, de matinada, en un marge de carretera, amb els peus descalços i un vestit massa lleuger tacat de fang. La llum grogosa del fanal amb prou feines il·luminava uns ulls envermellits de ràbia i la taca fosca del rímel que s’havia posat aquell vespre, amb tanta cura, abans de sortir de casa.
Read MoreEstic farta de fer cues quilomètriques als lavabos de dones. De trobar-me la clàssica filera de fembres en silenci, amb cara de resignació i braços creuats, mentre espiem de cua d’ull un vàter buit a través de la porta entreoberta del bany d’homes. És ridícul. O bé els arquitectes (i aquí hi incloc les arquitectes) aprenen a dimensionar els lavabos públics de forma proporcional al temps d’estada de cada gènere o bé fem tots els banys unisex. Però això no pot seguir així.
També estic farta, però molt farta, de trobar els vàters de dones sempre bruts. Pixats, literalment. Si totes seguéssim a la tassa per fer les nostres coses seria impossible deixar ni una sola gota al reposa-cuixes. Però les dones creixem educades en una exigència higiènica fora mida i sovint llepafils. “No t’hi asseguis, nena, que encara agafaràs alguna cosa.” Perdoneu però és molt difícil encertar mentre fas equilibris amb el cul enfora, la jaqueta en una mà i el bolso penjat de l’espatlla, sense poder ni veure on carai és el forat. És evident que no encertarem sempre i de fet m’estranya que encertem mai. O seiem totes (i aquí els incloc a ells quan van als lavabos unisex) o haurem d’estar sempre fent equilibris.
Ara bé, del que més farta estic de tot, és de no veure mai cap dona fent una pixadeta als matolls quan el món és ple d’homes amb la tranca fora pixant a qualsevol racó. Les dones o bé ens aguantem la pixera o bé ens amaguem per pixar com si fos un acte d’indecència moral. Que ja em diràs, si vestida i ajupida i amb el cul mirant als matolls caldria que ens caiguessin els anells d’aquesta manera. Doncs ens cauen, pel que es veu. Si no ens tapen dos metres bons de malesa, no pixarem. D’això en diria pudor asimètric. Me’l sento jo mateixa quan no em puc aguantar més i dic, a la merda, jo pixo aquí, i vaig per descordar-me els pantalons, però a l’últim moment m’hi repenso i faig un val més que no. I amb la bufeta plena i ranquejant, continuo a la recerca d’un lavabo pudent on, després de deu minuts cua, poder pixar tot fent equilibris. I la joia de fer pipí amb el cul a l’aire lliure, ja me la puc pintar a l’oli.
Per si aquestes bajanades del dia a dia no fóssin prou, deixeu-me que us expliqui la que em va passar una vegada a la universitat. Érem a classe presentant un treball sobre la petja ecològica individual, pel qual havíem respost enquestes sobre els nostres hàbits personals. Un company explicava els resultats de la part de l’aigua i deia que les dades no eren fiables perquè hi havia gent que responia coses sense cap mena de sentit. “Com per exemple n’hi ha un que diu que va al lavabo quinze cops al dia! Absurd!” Evidentment, aquella era la meva enquesta (bufeta petita, amics). Vaig aixecar el braç i vaig mirar d’explicar-li que absurda devia ser, en tot cas, la seva refotuda visió fal·locèntrica del món.
Read MoreIevgueni Zamiatin
Nosaltres – 1921
–Això no té cap sentit! És absurd! No t’adones que això que trameu és una revolució?
–Sí, la revolució! Per què ha de ser absurda?
–Doncs perquè no hi pot haver cap revolució. Perquè la nostra revolució va ser l’última, i no ets tu qui parla sinó jo. I ja no n’hi pot haver cap més. Això ho sap tothom…
El triangle agut i burleta de les celles:
–Estimat, tu ets matemàtic. Encara diria més: ets un filòsof de les matemàtiques. A veure, doncs: digue’m quin és l’últim número.
–Què vols dir? No… no t’entenc. Què vols dir l’últim?
–Doncs el darrer, el de més amunt, el més gran de tots.
–A veure, I, això sí que és absurd. El nombre de nombres és infinit, com vols que n’hi hagi un que sigui l’últim?
–I com vols que una revolució sigui l’última? No pot ser, les revolucions són infinites! El concepte últim és infantil. Als nens els fa por l’infinit, i han de poder dormir bé a la nit…
–Però quin sentit té tot plegat, per l’amor del Benefactor? Quin sentit té si ja som tots feliços?
–Posem que sí… Molt bé, doncs, diguem que és així. I ara què?
–Quina gràcia! La pregunta típica de les criatures. Explica qualsevol cosa a un nen, fins al final, i sempre et preguntarà: “I ara què? I per què?”.
–Els nens són els únics filòsofs valents. I els filòsofs valents són sempre nens. Perquè cal fer sempre com els nens i preguntar-se: “I ara què?”.
“‘Of course one does meet brilliant men’, said Nikolay, ‘but they are isolated. The fashion nowadays is all for groups and societes of every sort. -It is always a sign of mediocrity in people when they herd together, wether their group loyalty is to Solovyev or to Kant or Marx. The truth is only sought by individuals, and they break with those who do not love it enough.”
Boris Pasternak
Doctor Zhivago – 1957
Read More“Oh, how one wishes sometimes to escape from the meaningless dullness of human eloquence, from all those sublime phrases, to take refuge in nature, apparently so inarticulate, or in the worldlessness of long, grinding labor, of sound sleep, of true music, or of a human understanding rendered speechless by emotion!”
Boris Pasternak
Doctor Zhivago – 1957
Read More“And so it turned out that only a life similar to the life of those around us, merging with it without a ripple, is geniune life, and that an unshared happiness is not happiness… And this was most vexing of all.”