verdera.cat

coses que se m'acudeixen


El traductor

El traductor


Publicat el 24 oct., 2016

L’organització ha reservat alguns seients de primera fila, però la sala es va omplint i aquí no hi seu ningú. Dubto per un instant i se m’acudeix que si m’hi fico, qui serà el valent que em dirà alguna cosa. Però res, m’assec igualment a segona fila. Aleshores s’acosta una noia i, un per un, va retirant tots els cartells on hi diu “reservat”. Li pregunto: “així podem seure-hi?” Fa un gest despistat, com si hagués importunat les seves reflexions profundes i amb esforç em respon, sí, sí, endavant. Doncs molt bé, bonica. Arreplego moneder, jaqueta i bossa de paper amb el llibre recentment adquirit i m’hi trasllado. Que carai, val la pena aprofitar per estar ben a prop dels ponents. Els hi veuré els gestos, em fixaré en com mouen els llavis, detectaré el moment exacte en què fan una subtil caiguda d’ulls. Perfecte. Em poso còmoda, trec el llibre de la bossa i el vaig fullejant.

Durant una bona estona, sóc l’única a primera fila i això em comença a neguitejar, perquè sento la remor de la gent darrere però no veig ben bé què fan ni qui són. Això m’inquieta terriblement i em puja una bola carregada de nervis panxa amunt. Estic a punt d’atabalar-me i canviar de lloc, quan dues senyores somrients seuen al meu costat. Deixen una cadira buida, on apilen les coses. Ens saludem i continuem, elles amb la conversa, jo amb la lectura en diagonal. Així ja va molt millor. Aprofito per girar el cap un moment i espiar la sala.

Les cadires s’han anat omplint. Hi ha poca gent jove, jo i un grupet de tres nois a la banda dreta del passadís central. La resta són dones de mitjana edat i algun grup de senyors amb cabells blancs i americana. M’adono que sóc un element sospitós. Algú podria preguntar-se què carai hi faig, allà, quina mena de persona sóc. Em sento estranya i una mica em pugen els colors. He vingut per no ser vista, però sospito que crido l’atenció. Que comenci, si us plau.

Finalment, amb deu minuts de retard, apareixen a escena tres persones que reconec a la foto del fulletó: són l’editora, el traductor i la prologuista. Prenen posicions en el que representa que és l’escenari, però que de fet són quatre butaques folrades de tela gris a peu de terra, davant de quatre micròfons. Una posada en escena molt atmosfèrica i adient. Baixen els llums i em relaxo una mica.

El primer que fan els ponents és advertir-nos: l’escriptora arribarà tard. Però no patiu, diu l’editora, que mira de connectar amb el molt honorable públic a base de somriures empàtics, altament expressius: arribarà segur, segur, segur. Amb tant d’èmfasi, aconsegueix fer dubtar al personal.

Per anar fent temps, a l’escenari engeguen a parlar del llibre. Comença la mateixa editora, que explica com es van decidir per l’obra i com van pensar la il·lustració de la coberta, els colors i tot plegat. És una dona simpàtica, amb la cara rodona i un gran somriure sota unes contundents ulleres de pasta marró. Una espècie de gran matriarca de les lletres.

De seguida s’excusa dient que ella no és pas l’experta de res i que tot allò no és gens interessant. I per tant, dona pas a la prologuista que es veu que té molt més a dir, una noia jove i alegre que parla amb desimboltura sobre context i vida de l’autora. Després, amb un to improvisat, passa a les anècdotes personals. Parla dels dies que ha estat passant a la ciutat i també de quan l’autora era jove i de qualsevol detall de la seva existència que ha aconseguit esbrinar. Que si va fer això, que si va dir allò altre. Ho trobo tot extremadament pertinent.

Aleshores, arriba per fi el torn del traductor. Ens farà la lectura d’un fragment, diu, molt seriós i a la sala es percep l’emoció continguda. El traductor és menys de somriures que les seves companyes d’escenari. S’inclina endavant, pren el llibre i l’obre per la pàgina escollida, sostenint-lo ben alt amb la mà esquerra i apuntalant el colze damunt del genoll. És un home jove i barbut, vesteix texans i vambes i un jersei gris finet amb coll de pic. Té un punt tímid del tot deliciós, i alhora es mou amb una naturalitat que de seguida fa pensar que té experiència i saber fer.

Comença la lectura del conte amb una veu greu i masculina que deixa la sala en silenci sepulcral. No em sento ni la pròpia respiració, que dec haver pausat per escoltar-me’l més atenta. Les celles se li alcen al ritme de les paraules que va desgranant. Ara parla de revolucionaris i tsarines i d’un personatge femení, que hi somia. El seu rostre, amb aquell nas afilat i els llavis prims expressa suprema concentració. Quan el significat del que ens llegeix pren rellevància, força la boca cap a un costat i fa que sí lleugerament amb el cap, emfasitzant les paraules.

Ja no escolto ni què diu, però noto que fins i tot el fotògraf de la sala s’ha encomanat de la intensitat del so de la seva veu i dispara frenèticament l’obturador. Es col·loca davant les butaques, a mig camí entre el traductor i jo, i per un moment me’l tapa i això em fa emprenyar. Però de seguida el perdono, quan entenc que el vol captar en primer pla i veig les seves galtes de pell fina dins la pantalla de la càmera, les parpelles baixades, amb la vista fixa en les paraules del text, sota una llum íntima i irreal.

A cada punt i a part, treu una mica la llengua, es mulla els llavis i reprèn a llegir amb més força. Ara la protagonista del conte passa un mal moment i ell arrufa el nas i fa cara de patir amb ella. Amb un dit va resseguint la frase on es troba però jo em fixo en la mà que aguanta el llibre, ampla, angulosa i el braç consistent que la sosté, amb aquell borrissol morè sobre la pell clara.

Sí, el traductor és un home sexy. No em sembla que això pugui passar desapercebut a cap de les femelles que hi ha a la sala. És cert que té aquella panxa prominent, la de la bona vida, però això no li resta ni mica d’atractiu. El nas és tot ell particular. Amb les ales tirades cap amunt i enrere, dibuixant unes narius ovals i fosques; és com si hagués estat dissenyat en perspectiva, i li dona un aire de personatge malvat, de professor estranger que seu en un banc dels Estanys del Patriarca una llit de lluna plena.

Me’l miro, amb el seu nassarró estrany i aquella panxa i tot ell tan seriós i em ve molt de gust fer-li aixecar la vista i dir-li, quina panxota que tens, oi? Li faria tot de brometes burxadores, però rient i amb simpatia. Ell riuria i diria, bé, és la bona vida, és clar. Me’n sortiria perquè, poc o molt, sóc maca i jove, i a ell l’afalagaria tenir una fan que és bonica i que li fa cas i el valora pel que fa i pensaria, que dolenta!, i això el faria excitar una mica. Ho sé perquè tampoc seria el primer cop que li dic dolenteries a un home i se les pren la mar de bé.

I tant que ho seré, de dolenta, amb ell. Ara que ja no en sóc tant, potser em trobaré la dolenteria una mica rovellada però em sembla que això és com anar en bicicleta i ho reprendré ben aviat. N’he abandonat el costum perquè dec haver madurat però amb ell, mira, m’ho puc permetre perquè tampoc cal ser feliç i centrat amb tothom, a tothora i a tot arreu. Li faré brometes cíniques sobre les seves entrades, sobre el seu nas de dimoni tan estrany i aquella pell tan blanca que sembla que només li toqui la llum del flexo i la del seu ordinador a altes hores de la matinada. Que no vas a la platja, traductor? Vine, que jo t’hi porto.

Quan acaba la lectura del conte, es fa un breu silenci i em miro el rellotge de cua d’ull. Passen més de quaranta minuts de l’hora prevista per l’inici de l’acte i l’escriptora encara no ha arribat. Han estirat les presentacions protocol·làries fins al seu límit natural. A partir d’aquí, naveguen sense rumb. L’editora, desconcertada, mira de proposar temes de debat. La prologuista fa cara de no tenir res més a dir. Els minuts s’escolen, però de moment, ni rastre de l’estrella de l’acte. Des de primera fila, puc sentir la tensió dels ponents, amoïnats, “i si al final no es presenta?” Darrera meu, percebo la impaciència del públic, que l’espera, més que a ningú, a ella, la gran escriptora, la diva, el mite vivent. En canvi, jo em miro el traductor i penso que deu estar encara més nerviós que jo i això em dóna força i faig un somriure malèfic i baixo la mirada per a que no es noti tant.

Mentrestant, en aquest instant de crisi, només ell s’erigeix en heroi salvador. És un home de recursos que no defrauda. Atrapa al vol un suggeriment de l’editora i arrenca a parlar del llenguatge de l’obra, “tan cru i tan treballat”, diu, i de com ha escollit les paraules justes per mantenir-se sempre fidel a l’autora. Semper fidelis. Per un moment, me l’imagino abillat de Marine i carregant un sarró militar a l’espatlla nua i tatuada. Ell segueix parlant, impertorbable, i fa anar el llibre d’una mà a l’altra, com dient-nos, aquí dins ho teniu tot, i de tant en tant en remena algunes pàgines, que té senyalades amb etiquetes de colors, i troba alguna frase d’exemple per fer-nos notar.

S’ha de reconèixer que té sang freda, el traductor, i a més a més ha vingut ben preparat perquè en sap un ou, aquest home. La primera vegada que el vaig veure, ja em va deixar atònita amb aquest fluir seu. Va ser en una petita llibreria de barri, on eren tan pocs els que assistien a la presentació que arribats a un cert punt, fins i tot els que se suposava que formaven part del públic es van acabar presentant. Jo sóc el llibreter i he organitzat l’acte, deia un; jo sóc un company traductor, diu un altre mentre li somriu; jo l’editor. I quan només quedava una servidora per dir qui era, i mira que tenia tota la intenció de quedar-me ben muda i tranquil·leta sense fer soroll, el mateix editor em pregunta, i tu qui ets, així, pel boc gros. Em vaig posar de tots els tons de vermell possibles i vaig dir, jo…ehm, no sóc ningú, jo! Només una pobra lectora morta de vergonya. Però el traductor em va somriure i va arrencar a parlar i vaig poder respirar tranquil·la i anònima de nou.

I així, de llibre en llibre, resulta que al final m’hi vaig aficionar, a això d’anar-lo a veure. Com que tradueix com un energumen i no para de treure novetats, presenta ara aquí, ara allà, sempre parlant d’aquesta manera seva tan solemne i alhora desmenjada, tot estranyament barrejat. Els llibres que tria m’interessen, les coses que diu m’interessen. També m’interessa com les diu i un dia, amb sort, me les dirà només a mi, i jo també n’hi diré algunes. Vaja, que tindrem una conversa. Potser avui.

Una vegada ja ho vaig provar, però va ser un intent fallit que més valdria enterrar. Vaig anar a un esdeveniment en què es parlava d’un llibre que devia estar de moda, perquè havia reunit una mica més de gent del que era habitual, en el que es feia dir una llibreria alternativa. Que entenc que deu ser un subterfugi per no haver de dir-ne guai, perquè no semblaria natural que la mateixa llibreria s’anomenés a sí mateixa llibreria guai. Ja ho té, això de la guaiesa, que s’ha de fer com qui no vol la cosa, desesforçadament i amb naturalitat extrema, fent veure que s’ha assolit aquell estat de gràcia per pura casualitat.

Justament en aquella ocasió, quan van obrir el torn de debat, se’m va acudir, imprudent de mi, d’aixecar el braç i fer una pregunta que em tenia amoïnada. Era una pregunta genèrica, no pas particular i gens concreta. En definitiva, una d’aquelles que més que mirar d’aclarir alguna cosa, era com fer volar coloms.

Quan preguntes, especialment en un lloc com aquell, els caps de tots els presents es giren immediatament per observar-te i saber d’on ve la veueta que els interpel·la. Que ja entenc que era una cosa d’esperar, però és que em va agafar de sorpresa allò de tenir tots aquells cervells prestant atenció a les meves paraules. No m’havia adonat a temps que preguntar era extremadament perillós. El risc de fer una pregunta banal, o que sembli banal, en lloc d’intel·ligent i aguda, és immens. I pot passar que sense voler-ho, et surti una pregunta pretensiosa, o encara pitjor, intel·lectual. I aleshores ja ets mort, perquè resultaria tot una mica massa literari, i per tant, adéu naturalitat, adéu guaiesa i fins mai.

Doncs bé, vaig morir per dins cent vegades en aquell instant perquè a fe de déu que no vaig quedar gens contenta de com em va sortir la pregunta i encara menys de la resposta del traductor que va ser rotunda, com una llança que em travessava l’ànima i la partia en dues pietoses meitats: “no ho sé”. Que és com dir, a qui se li acudeix preguntar això. I és així com vaig aprendre que hi ha coses de les quals no es pot parlar. Coses que val més ni mencionar, passar-hi de puntetes com si no existissin, perquè portar-les a l’esfera del tangible i real és com trencar un pacte sagrat. Que més valia estar en silenci. Les galtes em cremaven per dins la pell, mentre somreia fent veure que la resposta em semblava la mar de bé.

Ell, en canvi, no somreia gens i fins i tot feia cara d’incòmode. O potser no, potser només era una cara indiferent. I qui sap si l’actitud distant era cosa de la pregunta, de fet, perquè val a dir que, mirat en perspectiva, em sembla que manté la seva expressió seriosa a perpetuïtat, independentment de l’ocasió. Ni que cent mosquetes de l’Ussuri li rondessin la pell, ell no s’immutaria.

De fet, el traductor és un mestre absolut de guaiesa, un tio guai com la copa d’un pi. La seva tècnica, invisible a ulls profans, consisteix en un encertadíssim i escàs ritme de riures i somriures i s’ha de reconèixer que ha assolit un nivell d’absoluta perfecció. Fins i tot quan fa broma l’expressió li roman impassible. M’adono que només riu si l’acudit el fa algú altre; i ben mirat tampoc amb un acudit qualsevol, només amb les bromes populars o fins i tot grolleres, perquè si la brometa és d’aquelles de pensar o de saber coses, aleshores no. Aleshores fa un mig somriure, com si l’hagués entès només molt a pesar seu, o bé per casualitat, a mitges, i sempre amb una expressió pensativa i confusa, talment un com ell no tingués dret a entendre o a trobar graciós aquella mena d’acudits elevats. Doncs si el que necessita és fer veure que no existeix res que s’elevi més enllà del mundà, que es prepari, perquè he vingut previnguda i de coses prosaiques jo també en sé dir.

Mentrestant, l’acte no s’atura, el traductor encara xerra de les paraules i de la llengua i va estiregassant els minuts, però la diva no apareix i editora i prologuista miren de sufocar l’angoixa com millor poden. Se’ls hi nota perquè van estossegant lleugerament, fent roncar la gola i aixequen els ulls amb ànsia cap al rellotge de paret.

Fins que finalment, i sense previ avís, el flux de paraules del traductor es veu interromput pel so de la porta de l’ascensor obrint-se i tothom es gira per veure qui arriba. La gran escriptora, el mite vivent, fa acte de presència. L’acompanya una comitiva formada per un assistent que li indica el camí fins a l’escenari, un càmera, de vídeo que no es perd detall dels seus moviments i el director del centre que l’observa extasiat i fa cara satisfeta (segurament es felicita per dins d’haver aconseguit portar a casa seva aquella patum universal i còsmica).

L’escriptora és una dona alta i prima com un bastó, vestida tota de negre i coberta amb una capa de llana amb ribet pelut que l’embolcalla sencera, un barret d’ala ample i sabatetes de saló. Tota ella es mou ben a poc a poc com si fos una cosa molt delicada i, tot i que no arribo a sentir-ho amb claredat, em fa la impressió que els ossos li xerriquen. Si no fos per tot l’attrezzo que duu al damunt, em semblaria una vella mare d’un poble errant, soferta i resignada, amb aquell cos que sembla un secall i la cara solcada d’arrugues, encara que miri de dissimular-les sota un maquillatge elegant.

Amb l’espectacular arribada, tant esperada, entre el públic es va escampant un murmuri d’aprovació que evoluciona cap a un fort aplaudiment i a l’escenari les cares d’alleujament de l’editora i la prologuista són dignes de veure. El traductor també somriu complagut.

Els ponents s’aixequen i li donen pas cap a la butaca del centre de l’espai, que l’espera òrfena des de fa quasi una hora. Tots tres li fan mirades tímides que ella respon amb uns ulls cansats. L’editora mira de mantenir-se dins la normalitat, però la prologuista ha pres una expressió llastimosa de gosset falder, conforta la nouvinguda i li col·loca bé el micro mentre l’escriptora pren seient i deixa la bossa de mà a un costat. Se li tomba, la recull i per uns instants sembla la dona més desubicada del planeta. Hi ha nervis per tot arreu.

El traductor, al seu costat, també s’ha anat fent petit. Ha desencreuat les cames i ara recolza les dues plantes dels peus a terra, com un bon noi a classe de catequesi. Posa les mans endreçadament sobre els genolls i es recol·loca les ulleres amb un cop de dit índex. Un somriure cortès se li ha quedat petrificat als llavis.

A la fi comença a parlar l’escriptora. Abans de res es disculpa per la tardança, no es troba gaire bé, diu, i la prologuista li va fent la traducció simultània pels pobres mortals de la sala que altrament no l’entendríem. Té un parlar que sembla que suri sobre l’aire, que no toqui de peus a terra; és així ella, volàtil i vaporosa com una dent de lleó. Xerra d’això i d’allò i després ens explica una història que es va inventant, i que succeeix en racons foscos d’una ciutat decrèpita i és plena de personatges misteriosos i intangibles.
Reconec que no he entès gaire res de la història, perquè en lloc d’escoltar-me la traducció de la prologuista (allò comprensible) em dedico a deixar-me portar per les paraules exòtiques que van sorgint dels llavis de l’escriptora i m’estremeixo amb el so de la seva llengua que sembla feta de mel i pa negre. I ben mirat tant me fa què diu.

Suposo que el públic deu pensar que quina sort poder tenir-la allà, a la gran escriptora, al mite vivent. Però a mi, ara mateix, em sembla un ésser llunyà, llunyà, i fins i tot les paraules dolces que diu les trobo molt llunyanes i les seves històries també ho són, amb aquelles dones desesperades que viuen en pisos minúsculs amb terres de linòleum. Jo ni tan sols sé què és un terra de linòleum perquè al pis hi ha parquet i quasi a tot arreu ara. Ni tan sols una dona desesperada sóc, perquè les coses em van prou bé i tinc qui m’escalfa el llit a casa.

Comprenc que si la veig tan lluny, en el fons, és perquè el llibre me l’he comprat abans d’entrar, cosa que és un error crucial, que ja l’hauria d’haver llegit, perquè aleshores, encara que la desesperació de què ella parla em queda força enrere, encara que no fos més que un imatge borrosa al fons del cervell, sé que me la sentiria a prop de nou. La sentiria meva, perquè també la conec, i perquè són coses que qualsevol pot entendre, coses humanes, si s’expliquen d’aquella manera que els escriptors saben explicar. Tot ens queda més a prop del que és en realitat, quan algú ha trobat les paraules justes per dir-ho. Per això ara em torno a mirar al traductor, seriós i concentrat en el que explica l’autora.

Si no fos per ell, no sabria res del què passa est enllà, a les terres ignotes on es parla i s’escriu tot allò que ell tradueix. Això és molt. Ha posat tantes i tantes paraules juntes, una rere l’altra, formant una llarguíssima filera plena de sentit. Penso que, amb cada frase que ell tradueix, se n’omple una mica, de l’escriptora; i en aquest cas rai, que ella és viva, però quan tradueix a d’altres, que ja són morts, és com si tot el que quedava d’ells ara visqués dins el cervell del traductor i per tant porta amb sí un trosset de cadascun d’ells i així va pel món, tot ple de de trossets d’ànimes mortes i de les seves paraules. Moltes paraules, enfilades amb cura al lloc correcte, una rere l’altra. Em pregunto on el troba tot aquest encert. Si li obrís el crani i li xuclés les neurones que emmagatzemen les paraules amb un canyeta de plàstic m’ompliria jo també de tot el que ha traduït i qui sap si se me n’encomanaria alguna cosa. Però com que això no ho puc fer (que seria delicte) doncs alguna altra manera d’omplir-me’n hauré de trobar.

El discurs de l’autora s’ha anat apagant. Poc a poc les seves paraules flaquegen, sembla que se li ha acabat la corda, cada vegada fa més pauses i més llargues entre frase i frase. Finalment, demana al públic que faci preguntes i s’estén entre els assistents una espècie de vergonya col·lectiva, un enrojolament compartit. Algú aixecarà el braç i demanarà el micro, però no seré pas jo, que ja he après que val més ser prudent i estar-se en silenci.

La primera valenta és una dona que ha vingut amb sa mare, estrangera, i té molt d’interès en parlar amb l’escriptora i diu que la coneix bé. Després, un senyor amb gavardina i encara fan preguntes algunes persones més, que l’escriptora respon pacientment. Cada vegada que algú alça el braç, el càmera s’hi acosta i els grava mentre formulen la pregunta i després a l’autora i així durant ben bé vint minuts fins que es fa evident que la pobra està esgotada de debò i l’editora dóna l’acte per acabat. El públic fa un gran aplaudiment i tothom comença a recollir.

És el meu moment. Agafo les coses de pressa i m’aixeco sense saber cap on vaig ni com hi aniré. A la panxa, hi tinc una atracció de fira que puja i baixa i potser més tard hauré d’anar a vomitar però per ara aguanto. M’acosto al passadís central, però vet aquí que l’autora, que roman encara asseguda a la butaca del mig, és abordada per una tribu de lectors que, llibre en mà, demanen signatura. Fins i tot s’ha format una fila que dificulta el pas. De cua d’ull, vaig espiant al traductor, que ha iniciat conversa amb el grup dels joves de la banda dreta.

Ara és justament quan hauria de dir-li alguna cosa. Alguna cosa contundent i assertiva, o millor encara, violenta i que el deixi fora de joc. Tot i que potser sí que seria un pèl excessiu si li dic, bon vespre i quina panxota que fas. Aquests nois amb qui xerra quedarien al·lucinats. Li hauria de dir alguna cosa més inspirada abans de passar directament a la panxa i fer-lo riure i mirar-me’l als ulls i endur-me’l a prendre alguna cosa junts i tot plegat. Això de la panxa, dit així, de cop, ben mirat potser tampoc li faria tanta gràcia. Potser li podria dir simplement que em sembla que enfila molt bé les paraules. Però això no és gens violent, més aviat seria una mica lamentable i molt en contrast amb el tema de la panxa, així que suposo que tampoc acabaria de quallar. Potser li podria parlar de la gran escriptora o dels altres senyors que porta al cervell, i de les coses que em vénen ganes de fer-li, però de tot això ja hem quedat que no se’n pot parlar, que aleshores farà aquella cara marmòria i jo m’ensorraré com si sota els peus hi tingués el llot d’un riu mort que els al·luvions torrencials han colgat.

De cop, els nois es giren i arrepleguen les jaquetes de la cadira i tots junts, traductor inclòs, comencen a caminar cap a l’ascensor xerrant i rient, com si ja ho tinguessin tot resolt a la vida.

–On fem aquesta birra, doncs? –Pregunta un dels barbuts. El traductor alenteix la marxa, mira el mòbil i respon:

–Anem a plaça Llibertat, que hi ha la meva xicota amb unes amigues i després baixem tots junts.

Mentre passen pel meu costat, dissimulo i em poso a la cua de les signatures, amb el llibre en mà, fent cara de fervent admiradora. Un cop em superen, els observo entrar a l’ascensor i quan tanquen les portes, corro cap a l’escala i surto esperitada per la porta principal abans que tinguin temps d’arribar-hi.

Segueix llegint

Un ratolí de consciència tenaç


Publicat el 11 ag., 2016

Així doncs aquesta persona directa és la que jo trobo autèntica, una persona normal, com la que voldria veure la mare més tendra, la naturalesa, quan amb tant d’amor la féu néixer sobre la terra. Envejo aquestes persones fins a treure la bilis. Són beneites, això no us ho discuteixo, però potser una persona normal ho ha de ser, de beneita, vosaltres què en sabeu? Potser fins i tot és bonic. I estic tan convençut d’aquesta, diguem-ne, sospita, que si per exemple agafem l’antítesi de la persona normal, és a dir la persona amb consciència tenaç que probablement no procedeix del si de la naturalesa sinó d’un retort (això ja és gairebé misticisme, senyors, però em fa l’efecte que és veritat); aquest home retort es troba tan sotmès davant de la seva antítesi que ell mateix, amb tota la seva consciència, acaba pensant escrupolosament en si mateix com a ratolí i no com a persona. Pot ser un ratolí de consciència tenaç, però no deixa de ser un ratolí, mentre que l’altre és una persona, així que… I el més important és que ell mateix es considera un ratolí, tot i que ningú no li ha preguntat si ho és. Això és essencial.

Fiódor Dostoievski

Apunts del subsòl – 1864

Segueix llegint

One thirty-six a.m.


Publicat el 11 ag., 2016

One thirty-six a.m
 
I laugh sometimes when I think about
say
Céline at a typewriter
or Dostoevsky…
or Hamsun…
ordinary men with feet, ears, eyes,
ordinary men with hair on their heads
sitting there typing words
while having difficulties with life
while being puzzled almost to madness.
 
Dostoevsky gets up
he leaves the machine to piss,
comes back
drinks a glass of milk and thinks about
the casino and
the roulette wheel.
 
Céline stops, gets up, walks to the
window, looks out, thinks, my last patient
died today, I won’t have to make any more
visits there.
when I saw him last
he paid his doctor bill;
it’s those who don’t pay their bills,
they live on and on.
Céline walks back, sits down at the
machine
is still for a good two minutes
then begins to type.
 
Hamsun stands over his machine thinking,
I wonder if they are going to believe
all these things I write?
he sits down, begins to type.
he doesn’t know what a writer’s block
is:
he’s a prolific son-of-a-bitch
damn near as magnificent as
the sun.
he types away.
 
and I laugh
not out loud
but all up and down these walls, these
dirty yellow and blue walls
my white cat asleep on the
table
hiding his eyes from the
light.
 
he’s not alone tonight
and neither am
I.

Charles Bukowski

The night torn mad with footsteps – 2001

Segueix llegint

Mikhail Bakunin 

Notes sobre anarquia – 1871

La tirania social, sovint aclaparadora i funesta, no presenta aquest caràcter de violència imperativa i despotisme legalitzat que distingeix l’autoritat de l’estat. No s’imposa com una llei a la que tot individu està forçat a sotmetre’s sota amenaça de càstig jurídic. La seva acció és més suau, més imperceptible, però molt més poderosa que la de l’autoritat estatal. Domina als homes pels hàbits, les costums, per la massa de sentiments i prejudicis tant materials com de l’esperit i del cor i constitueix el que anomenen l’opinió pública. Envolta l’home des del seu naixement, el traspassa, el penetra i forma la base mateixa de la seva existència individual: de manera que cadascú és en certa manera còmplice contra si amteix, sovint sense ni tan sols adonar-se’n. Resulta que per a revelar-se en contra d’aquesta influència que la societat exerceix naturalment sobre ell, l’home hauria de revelar-se en part contra sí mateix, ja que totes les seves tendències i aspiracions no són res més que el producte de la societat que l’envolta. D’aquí ve aquest poder immens exercit per la societat sobre els homes.

Segueix llegint

La deriva russa


Publicat el 20 nov., 2015

Diuen els que en saben, que hi ha dues maneres bàsiques d’afrontar una negociació. Si es tracta d’una negociació distributiva (quina part del pastís s’endú cadascú) és natural, fins a un cert punt, considerar l’altra part com un adversari perquè tot allò que s’endugui l’altre és el que no t’enduràs tu. En canvi, en la negociació que afronten Junts pel sí i la CUP ens trobem davant d’un procés completament diferent, quasi oposat. Es tracta de teixir un acord de cooperació vers un objectiu comú. Per un acord d’aquest tipus, és essencial considerar l’altra part com un aliat i crear un clima de confiança mútua que propiciï el naixement d’un sentiment d’equip. Aquest equip parlamentari de 72 diputats s’haurà de fer costat durant els divuit mesos més complicats de la història recent del país. Necessiten més que qualsevol altra cosa refiar-se els uns dels altres.

Ni atiar una guerra mediàtica d’articulistes i tertulians que insulten i menystenen, ni fer pintades a les portes dels locals semblen indicar una disposició gaire favorable de les parts a considerar l’altre com un aliat. Si la feina dels negociadors no s’emmarca en entorn global que generi confiança, es dificulta l’entesa. Potser ens caldria posar-nos en un marc de cultura del pacte, no només a nivell polític, sinó també a peu de carrer o de xarxa social. Opinar, argumentar, explicar-se i sobretot mirar de comprendre els punts de vista de l’aliat són actituds imprescindibles. Insultar, amenaçar d’abandonar el projecte o atribuir intencions il·lícites a l’altra part, no ens portaran cap a una solució final positiva on tothom hi surti guanyant. A Catalunya, aquesta solució existeix, però per arribar-hi necessitarem fer un canvi en la deriva que hem pres fins ara.

Proposo que, després de la primera investidura fallida, fem una mica d’autocrítica pactista. Hem assolit aquest marc de confiança? No. Una gran part de la massa social catalana ha reaccionat a la tensió de les converses i a la por del no-acord amb pessimisme i amb el què anomenaria una deriva russa: una certa glorificació del líder, crides contínues a la unitat i al govern fort i, el pitjor de tot, demonització de l’altre. Per tal de desmuntar qualsevol proposta que passi per fer Mas president, s’ha promulgat un argument de “reductio ad stem caput” (altrament dit: li voleu tallar el cap al president). Però entre “enviar Mas a casa” i “només Mas pot ser president“ hi ha moltes solucions de consens que poden materialitzar la idea que la independència és sinònim de transversalitat i treball en equip. Una idea que fa quatre dies posava d’acord a tot l’arc independentista. Fer aquest pas reforçaria la legitimitat internacional i deixaria descol·locats els nostres adversaris, els de debò. Segur que hi ha un espai adient per encabir les aportacions de cadascú al camí que hem de recórrer junts.

Convindria doncs dedicar el temps que ens queda (i encara ens en queda força) a reconduir aquesta deriva russa, tant visceral, i mirar de transformar-la en una més racional deriva noruega. Així podríem començar a usar la nostra intel·ligència col·lectiva constructivament, com fan al país de les grans decisions estratègiques. Si volem arribar a un veritable consens a la manera nord-europea, durador i sòlid, que ens permeti superar els divuit mesos més difícils del repte independentista, hem de deixar de considerar qualsevol concessió com una “baixada de pantalons”. Aquesta actitud basada en l’orgull, tan torera, tan poc conciliadora, no ens duu a bon port. Segueix fonamentant-se en la idea de que l’altre és un adversari i que davant seu o perdem o guanyem. Si debò assumim que en l’altre hi tenim un aliat, cada concessió, pròpia o aliena, és una petita victòria vers l’objectiu comú.

Per a fer-ho, cal que tant els polítics de Junts pel sí com els de la CUP siguin pro-actius amb els seus entorns i els demanin d’usar un llenguatge i argumentació que no vexi, sinó que sedueixi. I alhora, cal que es deixin seduir per les visions de l’altre per crear un marc de treball comú. Si els dirigents de la CUP són tan coherents com sembla, sabran explicar a les bases la bondat de la proposta que presentin a l’assemblea del 29 de novembre i aconseguiran que s’aprovi. Si Mas és veritablement el líder que molts intuïm, sabrà aglutinar l’entorn conservador al voltant d’un acord que porta a l’independentisme cap a la seva realització final. Ja sigui amb ell de president o de conseller en cap.

Segueix llegint

Quedem com a amics


Publicat el 21 oct., 2015

A principis del 2013 les coses m’anaven bé, tenia un sou i ganes de pagar una quota que contribuís a fer país. Així que vaig decidir fer-me militant d’Esquerra. Creia que aquest era el projecte on els meus 12 € mensuals més bona feina farien, pels valors del partit, per la seva història i el seu arrelament. Aleshores tampoc me’n feia un gran què, d’això de ser militant. Simplement anava pagant.

Doncs resulta que dec ser una mica ingènua. Pel que es veu, al fet de ser militant, se li atribueix una mica més de significat. Se n’espera alguna cosa més que la quota, d’un militant. Per curiositat, vaig assistir a alguns congressos. Em va interessar i agradar el que s’hi deia, però no n’hagués fet una adhesió sense fissures. Sentint la Marta Rovira explicar que ERC abraçava la socialdemocràcia, vaig entendre que la meva militància per força havia de ser, en tot cas, temporal. Tinc un respecte infinit per la socialdemocràcia però no la sento com a casa meva. Bé, em vaig dir, quan Catalunya sigui un estat, ja faré un pensament.

A desembre de 2014 em van proposar entrar en política municipal al meu poble i em va fer molta il·lusió. Des d’aquell moment, i fins el 13 de juny, vaig viure uns mesos molt intensos de feina i aprenentatge. Amb la resta de l’equip, vam treballar de valent en un projecte on hi vèiem un futur i la possibilitat de construir alguna cosa de valor per Montmeló. Hi vam posar moltes esperances. Personalment, agraeixo per sobre de tot l’oportunitat d’haver conegut persones interessants i enriquidores, tant al poble com a la comarca. En definitiva, estic molt contenta d’haver acceptat.

Lamentablement, les coses no van anar de la millor manera. Del 13 de juny ençà, la situació al poble es va complicar enormement. La lliçó que he après és que la política municipal pot ser tan gratificant com devastant, i totes dues pel mateix motiu, la proximitat. Em vaig disculpar un a un amb els votants que em van fer saber que havien dipositat la seva confiança en mi. Tant pels meus errors, els propis, com pels que no em pertanyen. Hauria d’haver sabut veure molt abans que amb la meva feina contribuiria a que succeís el que finalment va passar.

Entre el 13 de juny i el 3 de setembre, els companys i jo estàvem a l’espera que la cúpula d’Esquerra oferís una solució que només des de dalt es podia articular. En lloc de solució, ens van oferir abandó. En la conversa telefònica que vaig tenir el dia 4 es va trencar tota la confiança en aquells que tenien la clau per retornar ERC Montmeló a un veritable projecte municipal. Era clar que preferien no fer-ho. En definitiva, es van conformar. Per ells, en la distància, tot allò era un mal menor.

Per deferència al partit, vaig esperar al 28 de setembre per donar-me de baixa com a militant. Finalment, puc dir amb orgull i alegria que no represento ERC Montmeló i que ERC Montmeló no em representa. Necessitava, amb urgència, recuperar la meva condició de ciutadana, després de mesos d’encarar la pregunta, insistentment repetida, “però ara qui és ERC Montmeló?”, sense poder donar una resposta concloent.

Voldria sobretot deixar clar que la decisió no té res a veure amb la gestió de les persones del partit a la comarca, que han estat sempre al peu del canó mirant de resoldre la situació amb coneixement de causa i visió de futur. Estic molt agraïda a en Jaume, l’Oriol, el Kike, el Marc i el Ramon per les seves mostres de suport i complicitat, així com a la resta de companys dels pobles veïns. Sé que van fer el que van poder, pensant en el millor pel nostre poble i pel futur d’Esquerra.

Per això, en lloc fer sang (estalviem-nos el drama), proposo que quedem com a amics. El meu respecte per Esquerra continua ben viu. Una mica esgarrinxat, això sí, per la falta d’afany de la cúpula per donar suport als que viuen de prop la política municipal i saben què s’hi cou. Potser seria bona idea si aquests secretaris i vicesecretaris de polítiques municipals, internes i demés escoltessin amb atenció què els expliquen els que treballen a peu de municipi. I fessin un esforç sincer per estar al seu servei, en lloc de conformar-se amb una solució que l’únic que té de bo és que no et fa sortir a la tele. Pensava que allò de que els draps bruts es renten a casa formava part del passat.

Pel que fa a Montmeló, no crec que Esquerra hi faci grans resultats en una bona colla d’anys. Votar és qüestió de confiança i aquí s’ha esquinçat a base de bé. Malaguanyada feina feta. Ha triomfat la mediocritat!

Segueix llegint
Silencis

Silencis


Publicat el 10 oct., 2015

Passava mitja hora de les tres de la matinada quan un Ford Fiesta vermell va creuar la rotonda de la nacional en direcció sud. Era primavera i encara feia fresca però dins el cotxe la calefacció mantenia la tebior de l’aire. Un noi ros de complexió forta conduïa en silenci. Canviava de marxa amb gest precís, sense apartar els ulls de la carretera. Duia un polo blau de màniga curta que li marcava la corba del pectoral, amb dos botons descordats, el just per deixar veure el borrissol del pit. Al seu costat una noia de cabells castanys recolzava els peus nus sobre la guantera. La faldilla estampada li havia relliscat uns centímetres avall, descobrint la pell morena de les cuixes. Va abaixar la visera i va encendre el llum del mirallet que usava per observar-se el rostre, a la recerca d’imperfeccions. Al seient del darrera, hi jeia un tercer viatger. Era un noi prim i ben format, amb els ulls inquiets i el cutis solcat per antigues marques d’acne. Estava estireganyat en diagonal amb els braços darrera el cap. La camisa se li havia aixecat lleugerament i deixava entreveure el melic d’on partia una filera de pèls morens que marcava el caminet ventre avall. Tenia la mirada clavada a les cames de la noia, intermitentment il·luminades per la claror tènue dels fanals que anaven deixant enrere.

–Quina preciositat! T’hi has fixat, Lluís, en les cames d’aquesta bellesa? – va dir tot somrient i buscant la mirada d’ella a través del mirall.

–Ah, si? –va respondre la noia, alhora que girava el cap per retornar-li mirada i somriure–. Són tan, tan precioses que em portareu fins a la porta de casa?

–Només faltaria!

El conductor va rebufar i va posar tercera amb un extra d’energia.

–Tota la volta fins allà dalt hem de fer? Riqui, tio, haurem de passar davant el control dels mossos. Val més deixar-la al peu de les escales. Total són deu minuts.

–Ara resulta que et fan por els mossos. –Va intervenir ella-. Fa una estona m’has semblat més valent… –i acostant-s’hi, li va posar la mà a la cuixa mentre observava la seriositat del seu rostre.

–Així tractes la senyoreta? Després de com s’ha portat amb nosaltres tota la nit?

La noia es va girar de cop i va intentar, enjogassada, clavar-li una bufa al Riqui, però ajagut d’aquella manera quedava sempre fora del seu abast i se la mirava, burleta, mentre amb un peu li anava apartant les mans. Entre rialles, la noia va desistir. Es va tornar a asseure bé i es va mirar de reüll en Lluís, concentrat, els llavis premuts l’un contra l’altre. Sense dir paraula, va posar l’intermitent i va enfilar pel trencall que duia a la zona alta.

–Gràcies, Llu-llu. –Li va dir amb tendresa tot recolzant la cara al reposacaps del seient.

No hi va haver cap resposta.

–Que no t’has divertit?

–Psí.. no ha estat malament –va fer ell, sense girar-se–. I tu?

–Quin entusiasme, no? –El to d’ella havia canviat i, ara, ja no era un xiuxiueig–. Doncs jo sí que m’he divertit, mira. Ha estat molt especial. Oi, Riqui?

–Sí, carinyo. Esclar que sí. És que aquí el Lluís, pel que sembla, té uns estàndards molt alts.

–Ah, sí? –i va fer una pausa que va acompanyar d’una rialleta insolent–. Vaja, doncs deu ser per les prestacions tan particulars que dóna.

L’al·ludit es va girar, ara sí, per dirigir una mirada fulminant a la noia. En Riqui es va incorporar de cop, com si s’hagués enrampat, i va treure el cap entre els dos seients del davant. El rostre se li havia il·luminat, segrestat per l’expectació.

–Prestacions particulars? Explica-m’ho, això, tia!

La noia li va fer “Xxxt!” amb un gest entremaliat. No va dir res, però va moure els llavis per a que en Riqui hi llegís la resposta, mentre amb el dit feia la forma d’un ham. El noi va trigar uns segons a comprendre.

–Hòstia!

Va esclatar en una riallada i va donar dos copets a l’espatlla del conductor. Aquest, d’un cop violent, li va apartar la mà i va accelerar, agafant aquell revolt com si hagués de guanyar un ral·li. Dins del cotxe s’hi va instal·lar un silenci tens. Passaven els segons, i només se sentia la remor del motor passat de voltes.

La noia va fer un gest amoïnat al mirall, que el Riqui va respondre aixecant les celles resignat. Va sospirar i va baixar les cames de la guantera. Observava les línies blanques de la carretera passant monòtonament una rere l’altra. Aquell silenci espès li havia despertat el cuc de l’ànsia, que es regirava inquiet a l’estómac, com si en cerqués una sortida. Al cap i a la fi, aquells silencis eren vells coneguts.

Eren idèntics als del seu pare, que l’agafaven per sorpresa quan, del seient del darrera estant, pujava la tensió entre ell i sa mare. El pare conduïa i callava, mentre la mare feia un sospir i mirava per la finestra. Era massa petita per entendre-ho, però ho percebia ben clarament. Els silencis eren insistents i impossibles d’ignorar. Se solien allargar minuts, hores, dies. Aleshores, a casa només se sentia la veueta ensucrada de la mare, d’un dolç suplicant i embafador, mirant de posar pau. El pare no deia res. La filla, què havia de dir, si no entenia un borrall del que passava. L’únic que arribava a comprendre és que aquella veueta de la mare li feia fàstic. I tampoc en sabia el perquè.

Més endavant, aquells episodis van començar a fer-la enrabiar, amb una ira intensa, fora mida, sobretot quan s’adonava que també per ella es desencadenaven silencis que s’usaven en contra de les seves paraules o per ofegar la seva voluntat. La ràbia li bullia al cos i enlloc de la veueta dolça de sa mare, la noia treia gripaus per la boca i de silenci ja no n’hi havia mai, sinó crits i cops de porta. I al final guanyava qui més soroll feia.

Quan va començar a sortir amb nois tot va canviar. Va descobrir el nou món que s’obria als seus peus; o més aviat als seus pits i als seus somriures. Era lliure de fer la seva, a la seva manera. Va aprendre que no hi ha sensació més embriagadora que ofendre un home sabent que la seva debilitat per tu t’ho permet. I havia començat a apreciar aquells silencis com una prova de poder. Només calia ofegar el cuc de l’ànsia i esperar pacientment que el mascle ofès baixés tot sol del seu ridícul pedestal. A ella no li calia fer cap veueta: podia vèncer amb un senzill mutisme obstinat.

Encara feien els revolts de la pujada quan, sense motiu aparent, en Lluís va posar l’intermitent i va aturar el cotxe al voral. Es va aixecar i va sortir a la carretera. Ella va sentir un calfred quan l’aire de fora va fregar-li la pell. De sobte, la porta del copilot es va obrir i d’una estrebada al braç el noi la va fer sortir del cotxe amb tanta força que va relliscar pendent avall.

–Tros d’imbècil!

La sorpresa i la ràbia li havien fet sortir un crit trencat d’animal salvatge. Es va aixecar tan de pressa com va poder, clavant els peus nus sobre els matolls i va escalar el pendís fins arribar de nou on era el vehicle, però tot plegat en va. En estirar la maneta, va trobar la porta ja tancada. No va tenir temps ni de renegar, que el cotxe havia arrencat. Es va quedar parada, mirant com s’allunyava carretera enllà.

   S’havia quedat sola, de matinada, en un marge de carretera, amb els peus descalços i un vestit massa lleuger tacat de fang. La llum grogosa del fanal amb prou feines il·luminava uns ulls envermellits de ràbia i la taca fosca del rímel que s’havia posat aquell vespre, amb tanta cura, abans de sortir de casa.

Segueix llegint

Pixar (amb perspectiva de gènere)


Publicat el 7 oct., 2015

Estic farta de fer cues quilomètriques als lavabos de dones. De trobar-me la clàssica filera de fembres en silenci, amb cara de resignació i braços creuats, mentre espiem de cua d’ull un vàter buit a través de la porta entreoberta del bany d’homes. És ridícul. O bé els arquitectes (i aquí hi incloc les arquitectes) aprenen a dimensionar els lavabos públics de forma proporcional al temps d’estada de cada gènere o bé fem tots els banys unisex. Però això no pot seguir així.

També estic farta, però molt farta, de trobar els vàters de dones sempre bruts. Pixats, literalment. Si totes seguéssim a la tassa per fer les nostres coses seria impossible deixar ni una sola gota al reposa-cuixes. Però les dones creixem educades en una exigència higiènica fora mida i sovint llepafils. “No t’asseguis nena que encara agafaràs alguna cosa.” Perdoneu però és molt difícil encertar mentre fas equilibris amb el cul enfora, la jaqueta en una mà i el bolso penjat de l’espatlla, sense poder ni veure on carai és el forat. És evident que no encertarem sempre i de fet m’estranya que encertem mai. O seiem totes (i aquí els incloc a ells quan van als lavabos unisex) o haurem d’estar sempre fent equilibris.

Ara bé, del que més farta estic de tot, és de no veure mai cap dona fent una pixadeta als matolls quan el món és ple d’homes amb la tranca fora pixant a qualsevol racó. Les dones o bé ens aguantem la pixera o bé ens amaguem per pixar com si fos un acte d’indecència moral. Que ja em diràs, si vestida i ajupida i amb el cul mirant als matolls caldria que ens caiguessin els anells d’aquesta manera. Doncs ens cauen, pel que es veu. Si no ens tapen dos metres bons de malesa, no pixarem. D’això en diria pudor asimètric. Me’l sento jo mateixa quan no em puc aguantar més i dic, a la merda, jo pixo aquí, i vaig per descordar-me els pantalons, però a l’últim moment m’hi repenso i faig un val més que no. I amb la bufeta plena i ranquejant, continuo a la recerca d’un lavabo pudent on, després de deu minuts cua, poder pixar tot fent equilibris. I la joia de fer pipí amb el cul a l’aire lliure, ja me la puc pintar a l’oli.

Per si aquestes bajanades del dia a dia no fóssin prou, deixeu-me que us expliqui la que em va passar una vegada a la universitat. Érem a classe presentant un treball sobre la petja ecològica individual, pel qual havíem respost enquestes sobre els nostres hàbits personals. Un company explicava els resultats de la part de l’aigua i deia que les dades no eren fiables perquè hi havia gent que responia coses sense cap mena de sentit. “Com per exemple n’hi ha un que diu que va al lavabo quinze cops al dia! Absurd!” Evidentment, aquella era la meva enquesta (bufeta petita, amics). Vaig aixecar el braç i vaig mirar d’explicar-li que absurda devia ser, en tot cas, la seva refotuda visió fal·locèntrica del món.

Segueix llegint