Pixar (amb perspectiva de gènere)

Publicat el 7 oct., 2015 | 1 comentari


Estic farta de fer cues quilomètriques als lavabos de dones. De trobar-me la clàssica filera de fembres en silenci, amb cara de resignació i braços creuats, mentre espiem de cua d’ull un vàter buit a través de la porta entreoberta del bany d’homes. És ridícul. O bé els arquitectes (i aquí hi incloc les arquitectes) aprenen a dimensionar els lavabos públics de forma proporcional al temps d’estada de cada gènere o bé fem tots els banys unisex. Però això no pot seguir així.

També estic farta, però molt farta, de trobar els vàters de dones sempre bruts. Pixats, literalment. Si totes seguéssim a la tassa per fer les nostres coses seria impossible deixar ni una sola gota al reposa-cuixes. Però les dones creixem educades en una exigència higiènica fora mida i sovint llepafils. “No t’asseguis nena que encara agafaràs alguna cosa.” Perdoneu però és molt difícil encertar mentre fas equilibris amb el cul enfora, la jaqueta en una mà i el bolso penjat de l’espatlla, sense poder ni veure on carai és el forat. És evident que no encertarem sempre i de fet m’estranya que encertem mai. O seiem totes (i aquí els incloc a ells quan van als lavabos unisex) o haurem d’estar sempre fent equilibris.

Ara bé, del que més farta estic de tot, és de no veure mai cap dona fent una pixadeta als matolls quan el món és ple d’homes amb la tranca fora pixant a qualsevol racó. Les dones o bé ens aguantem la pixera o bé ens amaguem per pixar com si fos un acte d’indecència moral. Que ja em diràs, si vestida i ajupida i amb el cul mirant als matolls caldria que ens caiguessin els anells d’aquesta manera. Doncs ens cauen, pel que es veu. Si no ens tapen dos metres bons de malesa, no pixarem. D’això en diria pudor asimètric. Me’l sento jo mateixa quan no em puc aguantar més i dic, a la merda, jo pixo aquí, i vaig per descordar-me els pantalons, però a l’últim moment m’hi repenso i faig un val més que no. I amb la bufeta plena i ranquejant, continuo a la recerca d’un lavabo pudent on, després de deu minuts cua, poder pixar tot fent equilibris. I la joia de fer pipí amb el cul a l’aire lliure, ja me la puc pintar a l’oli.

Per si aquestes bajanades del dia a dia no fóssin prou, deixeu-me que us expliqui la que em va passar una vegada a la universitat. Érem a classe presentant un treball sobre la petja ecològica individual, pel qual havíem respost enquestes sobre els nostres hàbits personals. Un company explicava els resultats de la part de l’aigua i deia que les dades no eren fiables perquè hi havia gent que responia coses sense cap mena de sentit. “Com per exemple n’hi ha un que diu que va al lavabo quinze cops al dia! Absurd!” Evidentment, aquella era la meva enquesta (bufeta petita, amics). Vaig aixecar el braç i vaig mirar d’explicar-li que absurda devia ser, en tot cas, la seva refotuda visió fal·locèntrica del món.

1 comentari

  1. L’art del pixar

    Benvolguda, t’explicaré una anècdota. Un dia vaig anar al ‘El Tall Britànic’, que és com anomenava el pare de la meva amiga Telma als coneguts magatzems, a les segones rebaixes de temporada. Mentre m’estava emprovant una fantàstica mini-faldilla i decidint si era oportú portar aquella peça de roba que més que una faldilla mini semblava una maxi-faixa, vaig constatar, de sobte, que m’estava pixant. Suposo que feia estona que em pixava, però aquell deliri de pantalons al 50 per cent, camises al 60 i samarretes fins i tot al 70, mare meva! em va fer oblidar que amb aquella calor portava a sobre una granitzat de llimona, una aigua freda i un parell de canyetes. Sí, feia estona que sabia que un moment o un altre havia de parar de remenar foulards que no em posaria mai, de provar-me barrets que sí que em posaria i fer un viatget a la privada, però oh! mira quin collaret, que xules aquestes sabates! … havien copsat tota la meva atenció i no va ser fins que era allà a l’emprovador, que la realitat urinària em va atrapar. Llavors, de cop, mentre m’escarressava a desenganxar de les meves cuixes suades el lúrex de la ‘faixidilla’, el meu cos era ja una gran bufeta plena i exigent i el meu cervell només contenia una idea, anar al lavabo.
    La llarga lluita amb la maleïda faldilleta em van fer perdre un temps preciós i el neguit de la, a voltes, frustrada empresa, van incrementar la sensació d’urgència en la pixera. Ja sabem que et fet és exponencial: com més obstacles trobes al camí cap al dolç plaer de buidar més ganes te’n vénen de fer-ho.
    Així que vaig fugir de l’emprovador, cames ajudeu-me, cap al lavabo.
    Imagino que saps que els susdits magatzems no són especialment prolífics en lavabos. No sé si ho fan expresament perquè no perdis el temps en altres afers que no siguin el comprar i gastar, però el cas és que és ridicula la quantitat de pixadors que hi ha per la gentada que acullen aquests temples del consumisme. I efectivament, quan vaig arribar davant dels lavabos de senyores hi havia una de les acostumades i quilomètriques cues que tu esmentaves. I sí, algunes de les senyores, de cua d’ull, espiaven la porta del bany d’homes; d’altres, en canvi, li llançaven descarades i anhelants llambregades.
    Et diré que la meva primera actuació va ser posar-me de manera civilitzada a la cua, pero et confeso que fou només un indici, un detall mundà i arrelat a la nostra educació que a voltes ens aliena: ‘fes cua, guarda la cua …’; el meu segon moviment va ser el més natural i pràctic en aquella circunstància: amb tota la dignitat que em va perpetre la desmesurada angoixa que em proporcionava a aquelles alçades de la pel.licula la pixera, vaig avançar, davant dels ulls atònits de la concurrència, cap al sagrat pixador masculí.
    Vaig anar tan ràpid a buidar i rentar-me les mans (el tuf era considerable) que quan vaig sortir algunes encara tenien la boca oberta.
    No és la primera vegada que ho faig, no és la primera ni la última que transgredeixo i entro a la porta del costat. Tampoc és jo que sigui una oberta anti-sistema en el tema del lavabos i que sistemàticament em dediqui a colar-me allà on no em toca, però hi ha moments que m’ha sigut necessari i ha calgut fer-ho. En aquestes ocasions, trec el cap, observo per si hi ha algú als orinadors de fer-ho dret, i si és així, m’espero, doncs una cosa és entrar a casa seva i l’altra és entrar-hi avergonyint-los; i si no hi ha ‘moros a la costa’, aguanto fons la respiració i entro.
    Dit això i fins aquí, aquest relat no seria pas ben bé una anècdota, el que per mi li dona categoria de curiós és el que t’explicaré tot seguit. Com t’anava dient, al sortir vaig trobar-me algunes integrants de la cua bocabadades. Vaig notar mirades d’admiració. No et puc negar que, entre l’alleujament que sentia per haver buidat i el plaer de tornar a ser jo mateixa, potser feia una mica cara de massa satisfeta. Mentre caminava, vaig notar que, si bé algunes aprovaven la meva audàcia, d’altres em fitaven amb indignació. Quan ja estava arribant al final de la cua una senyora, alta, senyorona, amb un vestit camiser molt elegant i un parell de voltes de cultivades, se’m va plantar al davant i molt emprenyada em va deixar anar tots els retrets que suposo que devia haver anat pensant mentre jo descarregava: que si que em pensava, que si era una poca solta, que si no em feia vergonya, que si era una descarada, que si era una egoista, que era això de ser tan poc solidària, que ella ja tenia una edat i ja no aguantava tan com abans, que s’ha de tenir consideració amb els altres, que quina poca-vergonya … quan es va haver desfogat, me la vaig mirar ben tranquil.la i li vaig dir: i perquè no hi entra? Va ser la més bocabadada de totes. No em vaig quedar a escoltar la seva resposta, no tenia temps ni ganes de fer una xerrada pro ‘trenquem les barreres als urinaris’; però mentre marxava vaig pensar que eren unes cobardes perquè s’ha de ser decidida per trencar les normes i valenta per fer-ne de noves.
    Així que si algun dia, t’armes de valor i et decideixes a donar el pas has de ser valenta perquè l’oposició serà ferma i els entrebancs importants. Però jo t’animo, t’encorajo a fer aquets gran pas que segur et canviarà la vida: pixa als lavabos d’homes, pixa a la vorera dels camins, pixa als parcs de nit, pixa entre les barques varades a la sorra de la platja. Jo he pixat a la carretera, amb la porta oberta perquè no em veiessin els que passaven perquè no sóc pas cap exhibicionista, però contenta de pixar al costat del meu home que es treia tranquilament la tranca i amb aquell goig de tenir el cul a l’aire.
    Benvolguda, sigues valenta, anima’t, no t’ho perdis, et puc dir que un dels grans plaers que la civilització ens ha tret a les senyores és pixar a l’aire lliure, sense complexes, estar ajupida i eixerrencada a la muntanya notant l’escalforeta que puja del teu pipí calentet sobre la molsa fresca.

    PD: A títol informatiu et diré que ara hi ha uns cartrons desplegables, tipus dels que es posen per no cremar-te amb el volant quan peta el sol a l’estiu i que els desplegues a l’aire lliure, tipus biombo, per tapar-te el cul, una cosa així com aquelles que posaven abans a les platges. També et dic que jo, ni pensaments de fer-ho servir mai!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *