Pierre-Joseph Proudhon
Què és la propietat? – 1840
Read MorePer a retribuir certes indústries i determinats productes, la societat ha de ser molt nombrosa, amb la finalitat de facilitar la concurrència del talent, els productes, les ciències i les arts. Si, per exemple, una societat de 50 llauradors pot sostenir un mestre d’escola, hauran de ser 100 els associats per pagar un sabater, 150 per un ferrer, 200 per un sastre, etc. A mida que augmenten els llauradors han d’augmentar també els funcionaris de primera necessitat, de manera que només en les societats més poderoses són possibles les funcions més elevades.
Només en això consisteix la distinció de capacitats.
El caràcter del geni, el timbre de la seva glòria, es no poder néixer i desenvolupar-se sinó en el si d’una societat immensa. Però aquesta condició fisiològica del geni en res altera els seus drets socials. Molt al contrari, la seva tardana aparició demostra que, en el ordre econòmic i civil, la més alta intel·ligència està sotmesa a la igualtat de bens, igualtat que és anterior a ella i que amb ella es perfecciona.
Això pot molestar al nostre amor propi, però és una veritat inexorable. Ens fa veure que entre una recompensa material i el talent no hi pot haver una mesura comuna. Des d’aquest punt de vista, la condició de tots els productes és igual. Conseqüentment, tota comparació entre ells i tota distinció de fortunes és impossible.
Si es compara tota l’obra produïda per les mans de l’home amb la matèria prima de què està formada, resultará d’un preu inestimable, sigui quina sigui l’habilitat d’aquestes mans. Així, la diferència que existeix entre un parell d’esclops i una peça de fusta és tan enorme com la que hi ha entre una estàtua de Michelangelo i un tros de marbre. El geni del més senzill artesà s’imposa sobre les matèries primeres que explota de la mateixa manera que l’esperit de Newton sobre les esferes en que calcula distàncies, masses i revolucions. Demaneu pel talent i el geni proporcionalitat d’honors i de bens? Digueu-me quin és el talent d’un llenyataire i jo us diré quin és el d’un Homer. Si alguna cosa pot satisfer el mèrit de la intel·ligència és la intel·ligència mateixa.
El talent d’un metge o d’un artista no pot ser millor retribuït que el de qualsevol altre treballador. No pot elevar-se per sobre la cimera de la igualtat, perquè el seu talent és un propietat col·lectiva que no ha pagat i de la que sempre en serà deutor. Així com la creació de qualsevol instrument de producció es resultat d’un esforç col.lectiu, el talent i la ciència d’un home són producte de la intel·ligència universal i d’un saber general lentament acumulat per multitud de savis anteriors, mitjançant la concurrència d’una infinitat d’industries més bàsiques.
Fins i tot si el metge ha pagat els seus estudis, llibres i professors, no per això es podrà dir que ha pagat el seu talent o el seu saber. Només pot ser metge perquè no ha de llaurar. Fins i tot si un artista posseeix una sensibilitat innata, el seu art no li pertany, ja que només podrà ser artista perquè no ha de llaurar.
L’home superior per la força, talent o el valor, ha de saber que es deu per complet a la societat, sense la que no és ni pot ser res; ha de saber que tractant-lo com a l’últim dels seus individus, la societat res li deu. Però alhora no pot desconèixer l’excel·lència de les seves facultats. I l’ennobleix oferir les seves condicions a la humanitat.
(..)
Els esperits sublims representen l’estrofa, i la multitud dels petits i els humils l’anti-estrofa. Encarregats dels treballs penosos i vulgars, omnipotents pel seu nombre i pel conjunt harmònic de les seves funcions, fan tot allò que els altres imaginen. Guiats per ells, res els hi deuen. I tanmateix, els admiren, prodigant-los aplaudiments i elogis.
Així com la beneficència degenera en tirania, us dic que l’admiració degenera en servilisme! Amics meus, vull viure entremig de vosaltres sense emulació ni glòria, vull que la igualtat ens reuneixi i que la sort determini els nostres llocs. Mori jo abans de saber a qui de vosaltres haig d’admirar!