Retalls

Pierre-Joseph Proudhon

Què és la propietat? – 1840

Per a retribuir certes indústries i determinats productes, la societat ha de ser molt nombrosa, amb la finalitat de facilitar la concurrència del talent, els productes, les ciències i les arts. Si, per exemple, una societat de 50 llauradors pot sostenir un mestre d’escola, hauran de ser 100 els associats per pagar un sabater, 150 per un ferrer, 200 per un sastre, etc. A mida que augmenten els llauradors han d’augmentar també els funcionaris de primera necessitat, de manera que només en les societats més poderoses són possibles les funcions més elevades.

Només en això consisteix la distinció de capacitats.

El caràcter del geni, el timbre de la seva glòria, es no poder néixer i desenvolupar-se sinó en el si d’una societat immensa. Però aquesta condició fisiològica del geni en res altera els seus drets socials. Molt al contrari, la seva tardana aparició demostra que, en el ordre econòmic i civil, la més alta intel·ligència està sotmesa a la igualtat de bens, igualtat que és anterior a ella i que amb ella es perfecciona.

Això pot molestar al nostre amor propi, però és una veritat inexorable. Ens fa veure que entre una recompensa material i el talent no hi pot haver una mesura comuna. Des d’aquest punt de vista, la condició de tots els productes és igual. Conseqüentment, tota comparació entre ells i tota distinció de fortunes és impossible.

Si es compara tota l’obra produïda per les mans de l’home amb la matèria prima de què està formada, resultará d’un preu inestimable, sigui quina sigui l’habilitat d’aquestes mans. Així, la diferència que existeix entre un parell d’esclops i una peça de fusta és tan enorme com la que hi ha entre una estàtua de Michelangelo i un tros de marbre. El geni del més senzill artesà s’imposa sobre les matèries primeres que explota de la mateixa manera que l’esperit de Newton sobre les esferes en que calcula distàncies, masses i revolucions. Demaneu pel talent i el geni proporcionalitat d’honors i de bens? Digueu-me quin és el talent d’un llenyataire i jo us diré quin és el d’un Homer. Si alguna cosa pot satisfer el mèrit de la intel·ligència és la intel·ligència mateixa.

El talent d’un metge o d’un artista no pot ser millor retribuït que el de qualsevol altre treballador. No pot elevar-se per sobre la cimera de la igualtat, perquè el seu talent és un propietat col·lectiva que no ha pagat i de la que sempre en serà deutor. Així com la creació de qualsevol instrument de producció es resultat d’un esforç col.lectiu, el talent i la ciència d’un home són producte de la intel·ligència universal i d’un saber general lentament acumulat per multitud de savis anteriors, mitjançant la concurrència d’una infinitat d’industries més bàsiques.

Fins i tot si el metge ha pagat els seus estudis, llibres i professors, no per això es podrà dir que ha pagat el seu talent o el seu saber. Només pot ser metge perquè no ha de llaurar. Fins i tot si un artista posseeix una sensibilitat innata, el seu art no li pertany, ja que només podrà ser artista perquè no ha de llaurar.

L’home superior per la força, talent o el valor, ha de saber que es deu per complet a la societat, sense la que no és ni pot ser res; ha de saber que tractant-lo com a l’últim dels seus individus, la societat res li deu. Però alhora no pot desconèixer l’excel·lència de les seves facultats. I l’ennobleix oferir les seves condicions a la humanitat.

(..)

Els esperits sublims representen l’estrofa, i la multitud dels petits i els humils l’anti-estrofa. Encarregats dels treballs penosos i vulgars, omnipotents pel seu nombre i pel conjunt harmònic de les seves funcions, fan tot allò que els altres imaginen. Guiats per ells, res els hi deuen. I tanmateix, els admiren, prodigant-los aplaudiments i elogis.

Així com la beneficència degenera en tirania, us dic que l’admiració degenera en servilisme! Amics meus, vull viure entremig de vosaltres sense emulació ni glòria, vull que la igualtat ens reuneixi i que la sort determini els nostres llocs. Mori jo abans de saber a qui de vosaltres haig d’admirar!

El gra, en canvi, era el pa; tenir-ne o no tenir-ne, significava la vida o mort. Isak caminava, amb el cap descobert, sembrant en el sant nom de Jesús; era igual que un sarment amb mans, però el seu interior era com el d’un nen. Cada vegada que escampava la grana ho feia amb molta cura, i se sentia resignat i amable. I el gra germinaria i es convertiria en espigues, que portarien molts i molts grans; i així s’estila fer en tot el món quan hom sembra. Tant a l’Orient, com a l’Amèrica, com a tot arreu. La terra és gran, i el camp que conreava Isak no n’era ni una ínfima part. Però era el centre de tot, i la seva mà escampava les llavors com ales de llum. Al cel hi havia núvols que anunciaven una plugeta fina, propícia al sembrat.

Knut Hamsun

Benedicció de la terra – 1917

Me n’he anat al bosc.
No pas perquè estigui ofès, o perquè em senti infeliç de la maldat de la gent; però com que el bosc no ve cap a mi, jo haig d’anar cap a ell. Això és tot.

Knut Hamsun

La Trilogia del Vagabund – 1906

Vam tornar a la vall pels nostres mitjans i a l’hostaler, que ens preguntava tot fent una rialleta com ens havia anat, mentre mirava de cua d’ull els nostres rostres atordits, vam respondre descaradament que havíem fet una magnífica excursió, vam pagar el compte i marxarem amb dignitat. Era això, la carn de l’ós: i ara, que han passat molts anys, me’n penedeixo d’haver-ne menjat tan poca, ja que, de tot el que la vida m’ha ofert de bo, res ha tingut, ni tan sols per aproximació, el gust d’aquella carn, que és el gust de ser forts i lliures, lliures també d’equivocar-nos, i amos del nostre propi destí.

Primo Levi

Ferro, Sistema Periòdic – 1975

Així doncs aquesta persona directa és la que jo trobo autèntica, una persona normal, com la que voldria veure la mare més tendra, la naturalesa, quan amb tant d’amor la féu néixer sobre la terra. Envejo aquestes persones fins a treure la bilis. Són beneites, això no us ho discuteixo, però potser una persona normal ho ha de ser, de beneita, vosaltres què en sabeu? Potser fins i tot és bonic. I estic tan convençut d’aquesta, diguem-ne, sospita, que si per exemple agafem l’antítesi de la persona normal, és a dir la persona amb consciència tenaç que probablement no procedeix del si de la naturalesa sinó d’un retort (això ja és gairebé misticisme, senyors, però em fa l’efecte que és veritat); aquest home retort es troba tan sotmès davant de la seva antítesi que ell mateix, amb tota la seva consciència, acaba pensant escrupolosament en si mateix com a ratolí i no com a persona. Pot ser un ratolí de consciència tenaç, però no deixa de ser un ratolí, mentre que l’altre és una persona, així que… I el més important és que ell mateix es considera un ratolí, tot i que ningú no li ha preguntat si ho és. Això és essencial.

Fiódor Dostoievski

Apunts del subsòl – 1864

One thirty-six a.m
 
I laugh sometimes when I think about
say
Céline at a typewriter
or Dostoevsky…
or Hamsun…
ordinary men with feet, ears, eyes,
ordinary men with hair on their heads
sitting there typing words
while having difficulties with life
while being puzzled almost to madness.
 
Dostoevsky gets up
he leaves the machine to piss,
comes back
drinks a glass of milk and thinks about
the casino and
the roulette wheel.
 
Céline stops, gets up, walks to the
window, looks out, thinks, my last patient
died today, I won’t have to make any more
visits there.
when I saw him last
he paid his doctor bill;
it’s those who don’t pay their bills,
they live on and on.
Céline walks back, sits down at the
machine
is still for a good two minutes
then begins to type.
 
Hamsun stands over his machine thinking,
I wonder if they are going to believe
all these things I write?
he sits down, begins to type.
he doesn’t know what a writer’s block
is:
he’s a prolific son-of-a-bitch
damn near as magnificent as
the sun.
he types away.
 
and I laugh
not out loud
but all up and down these walls, these
dirty yellow and blue walls
my white cat asleep on the
table
hiding his eyes from the
light.
 
he’s not alone tonight
and neither am
I.

Charles Bukowski

The night torn mad with footsteps – 2001