En termes generals, a l’Anna Mai li agradava fer d’amfitriona. Des que havien vingut a viure al país, a l’antiga casa de la família amb el seu xicot alemany, en Derek, les ocasions s’havien multiplicat. Amics i parents es presentaven sovint atrets per l’aura de divertiment i festa infinita de la ciutat. Malauradament, no sempre es donava la situació ideal. En Derek els advertia: “Penseu que nosaltres no fem vacances, eh? I no vivim ben bé a la ciutat, que som a mitja hora en tren!” Però per a un alemany amb ganes de sol, platja i Gaudí, tot plegat no eren més que detalls menors.
Així és que, a principis de juny, en Max es va presentar a casa amb una maleta de rodes i ganes de fer estiu. L’Anna va dir a en Derek que s’haurien d’organitzar i buscar temps per estar junts. Però ell estava massa enfeinat per pensar en aquestes coses.
—Ja és grandet, en Max —es justificava. —Farà els seus plans. Si no que no hagués vingut, home. Que jo tinc feina! Haig de treballar!
Així que cada matí, en Derek desapareixia cap a l’oficina tan d’hora que el seu amic encara no s’havia ni llevat. L’Anna també matinava, arreglava els plats del sopar, feia cafè i torrades i preparava una targeta per en Max amb instruccions pel tren i per visitar alguna atracció turística: que sí Sagrada Família, que si Museu del Barça i així cada dia.
Quan ja el tenia col·locat, l’Anna seia a l’ordinador i feia la seva, de feina. Tenia molt a fer, havia d’acabar una presentació per la setmana següent i ajustar l’agenda del projecte. No donava abast, però treballava només fins a mitja tarda, perquè aleshores calia mobilitzar-se i comprar alguna cosa per sopar i també birres i pica-pica i així mirar de donar una certa dignitat als vespres i dissimular, ni que fos una mica, que tenien un amic de visita i que no li feien ni cas.
En Derek semblava immune a la situació, però a l’Anna li trencava el cor veure en Max passejar per casa ociós i avorrit, esperant que el seu amic tornés de la feina. Així que, durant el sopar del quart vespre, veient que ningú es feia càrrec de la situació, l’Anna Mai va engrapar el toro per les banyes.
—Nois, he pensat que dissabte podríem fer alguna cosa. Vull dir que serà l’últim dia que tenim junts, oi? I se m’ha acudit que podríem pujar a la Costa Brava.
Els dos nois se la van mirar, sense dir res, amb la forquilla suspesa en l’aire. L’Anna va deduir que no l’havien entès. Costa Brava era un concepte massa difús i calia concretar.
—Podríem anar al museu Dalí de Figueres, dinar alguna cosa per allà i despres a la tarda relaxar-nos a la platja, què en dieu?
El raonament era rodó. Al matí farien una visita cultural, per la que el seu xicot ja havia mostrat interès. I després, per fer la sortida més amena, farien dinar davant del mar i platja. Què podia fallar?
—Home, però és força lluny… —Va fer en Derek, reflexiu.
—Que no! En menys de dues horetes serem allà!
—No ho sé… sí, podria estar bé.
—Ei, per mi no patiu, eh? Que jo m’adapto al que sigui. —Va fer en Max amb un fil de veu.
I així va quedar decidit que el dissabte farien un dia d’oci com cal. La setmana va progressar amb el sentiment de culpa de l’Anna un pèl alleugerit, però amb el frenesí de coses a fer tant o més accentuat. Calia tancar data per la reunió, parlar amb el departament de compres per la factura i a casa, fregar el bany, que amb tres s’embruta de no dir, regar les plantes que s’estaven ofegant de set i necessitava també tallar-se les ungles urgentment perque estaven agafant proporcions fora mida. Per acabar-ho d’adobar, a mig matí de divendres li va piular el whatsapp. Era la Clara: que estàs desapareguda, nena, que no sé res de tu. L’Anna li va explicar que esclar, que tenien en Max a casa de visita i que amb la feina i tot plegat anava de bòlit, però que hi havia pla de pujar a Figueres l’endemà i que si s’hi volien apuntar, ella i en Joan, que hi cabrien tots en un sol cotxe, oi, si eren cinc en total?
La Clara es va entusiasmar. Museu i Empordà, pla insuperable, va escriure. Ella que sempre volia fer plans de parelletes que es revelaven sempre impossibles de quadrar en les respectives agendes. Allò era una ocasió immillorable i que vingués també en Max no suposava cap entrebanc, clar que no! Així que, anava escrivint, amb quin cotxe havien de pujar, que qui passa a recollir qui, que si érem matiners. L’Anna va prometre de concretar detalls abans d’anar a dormir.
Al vespre, els dos nois jeien al sofà bebent birres i jugant a la Play.
—Guapos, a quina hora voleu marxar demà? Vénen la Clara i en Joan.
—Ah…doncs… No cal matinar, tampoc —va fer en Derek, sense treure els ulls ni un segon dels zombis que atacaven a mossegades el seu avatar a la pantalla del televisor.
Sí, d’acord, no calia anar amb presses. Van quedar per les deu, la Clara es va oferir a passar-nos a recollir amb el Polo d’ells. Que n’era de maca. L’Anna es va comprometre a rebre’ls amb un esmorzar com cal i farien un cafetó a la terrassa plegats abans d’enfilar cap amunt.
El pànic ja va assaltar l’Anna Mai del llist estant, quan la llum que entrava per la finestra li va fer obrir un ull gandul. I el despertador? El despertador marcava les deu menys deu, però encara no s’havia dignat a sonar. Al seu costat, un buit. On era en Derek?
Es va aixecar d’una revolada i va córrer cap al menjador. Els dos nois roncaven al sofà, amb la Play encara encesa davant un escampall de llaunes de Tuborg buides. Va alçar les persianes i el menjador es va omplir de llum. Es va sentir un gruny. La noia va sacsejar en Derek.
—Amor! Que ens hem adormit!
En només cinc minuts va recollir les llaunes i els plats del sopar, va pujar totes les persianes, va engegar el rentaplats. Aleshores va córrer cap a la dutxa desitjant molt fort que els seus amics arribéssin tard. Els seus amics puntuals.
El timbre de casa va sonar just quan sortia de la dutxa. Embolicada amb la tovallola, va anar a obrir.
—Passeu, guapos! D’això, un moment que em vesteixo, eh. Ens hem adormit —va admetre, i els colors una mica li van pujar a les galtes. Però els va acomodar a la terrassa i va aconseguir vestir-se i eixugar-se el serrell en temps rècord i a les deu i vint, sortia a la terrassa llesta i amb el cafè a punt.
—Ai nena, no sé què ha passat, el despertador… —es va disculpar la Clara.
—Tranqui, tranqui, petita meva, que total estem per relaxar-nos, avui, oi? —La va reconfortar ella.
Els nois encara corrien a mig vestir del bany a l’habitació i viceversa. En Joan va servir els cafès, van parlar de la feina, l’Anna es va aixecar i va portar torrades i pernil per tothom. Finalment, els nois van arribar i es van fer les presentacions de rigor.
—My english is not so good… —va dir la Clara tímidament.
—What? No way! You are great, come on!
L’Anna sabia que la Clara parlava anglès la mar de bé, però sempre li feia vergonyeta. En Joan s’hi defensava millor i va encetar conversa amb els nois i així l’Anna per fi es va tranquil·litzar una mica. Com a mínim, el dia havia arrencat.
Van pujar al cotxe que eren les onze passades. L’Anna Mai se sentia inquieta i vigilant, perquè el grup era heterogeni i ella l’únic punt de connexió. Cada cop que es despistava, la conversa s’apagava i en Derek deia alguna cosa a en Max en alemany, sobre els col·legues o sobre les birres o sobre els zombis de la Play. Si l’Anna s’hi afegia, aleshores en Joan aprofitava per comentar coses de feina amb la Clara.
—Ostres, cuca, que ens hem oblidat d’enviar mail a l’industrial i encara no saben les eines que han de duur demà, recorda’m que ho faci abans d’anar a dormir, eh, bitxet.
La Clara asentia amb resignació. I l’Anna, encaixonada al bell mig del seient del darrera, espiava la conversa i aprofitava l’ocasió per mirar d’aglutinar el tema:
—So guys, you know Joan and Clara work together? They are architects, they have their own company.
Amb cada intervenció aconseguia uns deu minuts de conversa comú, prou animada, donada la situació. Però després de quatre canvis de llengua, alemany pels flancs, català pel frontal i anglès al centre, se sentia esgotada. Es va reclinar enrere i va recolzar el cap a l’espatlla d’en Derek.
Quan van arribar al museu, queia una sol de justícia. Trobar lloc per deixar el cotxe no va ser fàcil i van acabar optant per anar a l’aparcament soterrat, a dos cèntims el minut.
—No patiu, no patiu, ja me’n faig càrrec jo —deia en Joan. Però l’Anna no en volia ni sentir parlar
—De cap manera, home, entre tots! Només faltaria! I després passarem comptes de la benzina.
Es va mirar en Derek de reüll que va fer que sí amb el cap amb un mig somriure. No sabia gaire del cert si els havia entès, però bé, si de cas després ja en parlarien.
A la taquilla del museu, qui es va exclamar va ser en Max. Li va dir a en Derek a cau d’orella: “Ostres, que car!”. Però l’Anna els va sentir i va pensar que efectivament, entre trens i atraccions turístiques el pobre Max s’hi havia deixat un dineral. Un es feia la idea que venir de vacances per aquí baix era una vida regalada i no, no, al final la ciutat resultava cara. Només faltava això. L’Anna Mai va tragar saliva i va agafar aire per mirar de desfer el nus que se li feia entre la panxa i el pit. Va treure la cartera i va pagar els tickets d’en Derek i el seu.
Van entrar al museu amb els programes a la mà.
Ben aviat es va veure clar què passaria. En Joan i la Clara comentaven els quadres, concentrats i en veu baixa, ben a prop l’un de l’altre. En Max mirava només els muntatges més grans i s’anava gent selfis amb les imatges més provocadores. En Derek somreia a les fotos, passejava absort i s’acostava a en Max per assenyalar els detalls obscens, pits esllanguits, forats obscurs que volien ser vagines i tots dos feien broma i reien.
L’Anna anava d’una parella a l’altra unint-se als seus comentaris i quan els grups es separaven deia, han pujat per aquí, veniu! O bé, no, no, primer s’ha d’anar per aquella banda i així mirava de mantenir el ramat unit.
Davant d’una preciosa Gal·la feta d’esferes se li va acostar i el va abraçar per darrera i li va dir a cau d’orella:
—T’agrada? No és bonica?
—Molt. —Va fer ell, i es va girar tot fregant-se un ull.
—Què tens, bitxo?
—No res, és que estic molt cansat de tota la setmana i he dormit poc.
—Va, no pateixis que ara anem a dinar i després ens estirarem una estona a descansar a la platja.
El dinar es va revelar una missió complicada. Era tard per desplaçar-se fins la platja i l’oferta de Figueres ciutat oscil·lava entre l’infumable i l’impagable. L’Anna pensava que, si bé tampoc no era el cas de fer una fita gastronòmica amb aquell dinar, tampoc calia passar vergonya aliena repartint-se una paella congelada. Van caminar pels carrerons del centre durant vint minuts. Feia calor, tenien set, però cap opció semblava prou bona. Fins que en Joan, va deixar anar, una mica molest:
—Mira, tant és, tinc molta gana, anem a la terrasseta aquesta dels entrepans i ja està.
I ningú va gosar dir res més, perquè fet i fet, eren gairebé les quatre i la possibilitat de dinar en condicions començava a semblar remota.
L’Anna va seure a taula nerviosa i amb l’estómac fet un bloc de ciment armat. En Joan es va escapar al lavabo i la Clara va aprofitar per explicar a la seva amiga que estaven molt estressats, que hi havia molta feina i els clients eren mal pagadors i que tenien molta pressió al damunt.
—Però ja està bé, ahir em vaig quadrar. Li vaig dir claríssim, o ens agafem un dia de festa o acabaràs treballant tu solet perquè jo no puc més. —I a la Clara ja se li mullaven els ulls, però l’Anna la va consolar i li va dir, no pateixis, va dona, avui relaxeu-vos i ja veuràs que demà ho repreneu tot amb més força.
Van demanar els entrepans i una amanida per compartir i si bé no n’hi havia per llençar-hi coets, com a mínim el pa era cruixent. I l’amanida era iceberg, de la que li agradava a en Derek i així l’Anna es va consolar, tot i que no va aconseguir ni acabar-se l’entrepà.
A quarts de cinc, mentre remenaven el cafè en Derek va preguntar on podiem anar a la platja o si valia la pena anar-hi, que s’havia fet tard. La Clara ràpidament va intervenir:
—Home, encara hi ha molt sol i fa caloreta.
—Tu en tens ganes, Max? —Va preguntar l’Anna.
—Com vulgueu…
En Joan va mirar-se la Clara i l’Anna li va detectar un puntet de remordiment als ulls i aleshores es va aixecar i va dir:
—Vinga, va, fem un geladet a ran de mar, ja que som aquí.
I amb la mirada semblava que digués, si es fa un dia d’oci, es fa com cal. Així que van prendre el cotxe i la Clara va agafar el mòbil i va dir, on podem anar, que quedi a prop, i la tria evident era Sant Pere Pescador però ningú de la comitiva coneixia bé la zona així que amb l’ajut del navegador van anar fent carrerons acostant-se al mar i semblava que havia de ser rere la propera cantonada però anaven passant les cases adosades i els apartaments i les vil·letes i allà no es veia ni gota de mar. I feia calor, al cotxe, amb tanta gent, a pesar de l’aire gelat que sortia de les grates de ventilació amb aquell bronzit continu, perquè el sol picava de costat i l’Anna, que seia just al darrera del conductor se’l sentia bullir a la galta.
—Ho trobes o no, Clara? —Insistia en Joan, amb un to irritat.
—Que sí, carai, que ha d’estar aquí, a veure, gira a l’esquerra en aquesta rotonda.
I l’Anna pensava, per favor, que estigui darrere aquest últim xalet, per favor.
—A veure, deixa’m, deixa’m el mòbil. —Va fer ell mentre li estirava l’aparell.
—Que no, carai, que estàs conduint, fes el favor, gira a l’esquerra ara mateix! —I aquí el so de la veu de la Clara ja havia ressonat, agut i penetrant com una sirena anti-incendis i al seient del darrere no se sentia ni una mosca i tothom mirava per la finestra com si aquí no hi passés res.
En Joan va girar a l’esquerra i va aparéixer un horitzó blavíssim davant els ulls de tots i, aaah, finalment!, va fer en Joan, i l’alleujament es podia pràcticament mastegar entre els queixals de tots i cadascun dels passatgers d’aquell cotxe asfixiant.
Van aparcar, van baixar encara entumits per la tensió, van acostar-se a l’única guingueta de la gran platja deserta i es van estudiar detingudament la carta dels gelats. L’Anna va ser l’única que no va voler res.
Mentre seien a l’ombra tots plegats, ella es va disculpar, volia anar un moment a refrescar-se i mullar-se els peus. Va caminar descalça fins on trencaven les onades i va respirar fons. Mentre l’aigua li acariciava els ditets plens de sorra somiava desperta que ja era dilluns, que ja no calia divertir-se ni entretenir a ningú i que arribava al despatx ben d’hora, obria l’ordinador i amb una tassa de cafè a la mà es submergia en les tasques del dia a dia amb total entrega i pau al cor.
Read More