El gra, en canvi, era el pa; tenir-ne o no tenir-ne, significava la vida o mort. Isak caminava, amb el cap descobert, sembrant en el sant nom de Jesús; era igual que un sarment amb mans, però el seu interior era com el d’un nen. Cada vegada que escampava la grana ho feia amb molta cura, i se sentia resignat i amable. I el gra germinaria i es convertiria en espigues, que portarien molts i molts grans; i així s’estila fer en tot el món quan hom sembra. Tant a l’Orient, com a l’Amèrica, com a tot arreu. La terra és gran, i el camp que conreava Isak no n’era ni una ínfima part. Però era el centre de tot, i la seva mà escampava les llavors com ales de llum. Al cel hi havia núvols que anunciaven una plugeta fina, propícia al sembrat.