Històries


Oci

Oci


Posted on 29 ag., 2018

En termes generals, a l’Anna Mai li agradava fer d’amfitriona. Des que havien vingut a viure al país, a l’antiga casa de la família amb el seu xicot alemany, en Derek, les ocasions s’havien multiplicat. Amics i parents es presentaven sovint atrets per l’aura de divertiment i festa infinita de la ciutat. Malauradament, no sempre es donava la situació ideal. En Derek els advertia: “Penseu que nosaltres no fem vacances, eh? I no vivim ben bé a la ciutat, que som a mitja hora en tren!” Però per a un alemany amb ganes de sol, platja i Gaudí, tot plegat no eren més que detalls menors.

Així és que, a principis de juny, en Max es va presentar a casa amb una maleta de rodes i ganes de fer estiu. L’Anna va dir a en Derek que s’haurien d’organitzar i buscar temps per estar junts. Però ell estava massa enfeinat per pensar en aquestes coses.

—Ja és grandet, en Max —es justificava. —Farà els seus plans. Si no que no hagués vingut, home. Que jo tinc feina! Haig de treballar!

Així que cada matí, en Derek desapareixia cap a l’oficina tan d’hora que el seu amic encara no s’havia ni llevat. L’Anna també matinava, arreglava els plats del sopar, feia cafè i torrades i preparava una targeta per en Max amb instruccions pel tren i per visitar alguna atracció turística: que sí Sagrada Família, que si Museu del Barça i així cada dia.

Quan ja el tenia col·locat, l’Anna seia a l’ordinador i feia la seva, de feina. Tenia molt a fer, havia d’acabar una presentació per la setmana següent i ajustar l’agenda del projecte. No donava abast, però treballava només fins a mitja tarda, perquè aleshores calia mobilitzar-se i comprar alguna cosa per sopar i també birres i pica-pica i així mirar de donar una certa dignitat als vespres i dissimular, ni que fos una mica, que tenien un amic de visita i que no li feien ni cas.

En Derek semblava immune a la situació, però a l’Anna li trencava el cor veure en Max passejar per casa ociós i avorrit, esperant que el seu amic tornés de la feina. Així que, durant el sopar del quart vespre, veient que ningú es feia càrrec de la situació, l’Anna Mai va engrapar el toro per les banyes.

—Nois, he pensat que dissabte podríem fer alguna cosa. Vull dir que serà l’últim dia que tenim junts, oi? I se m’ha acudit que podríem pujar a la Costa Brava.

Els dos nois se la van mirar, sense dir res, amb la forquilla suspesa en l’aire. L’Anna va deduir que no l’havien entès. Costa Brava era un concepte massa difús i calia concretar.

—Podríem anar al museu Dalí de Figueres, dinar alguna cosa per allà i despres a la tarda relaxar-nos a la platja, què en dieu?

El raonament era rodó. Al matí farien una visita cultural, per la que el seu xicot ja havia mostrat interès. I després, per fer la sortida més amena, farien dinar davant del mar i platja. Què podia fallar?

—Home, però és força lluny… —Va fer en Derek, reflexiu.

—Que no! En menys de dues horetes serem allà!

—No ho sé… sí, podria estar bé. 

—Ei, per mi no patiu, eh? Que jo m’adapto al que sigui. —Va fer en Max amb un fil de veu.

I així va quedar decidit que el dissabte farien un dia d’oci com cal. La setmana va progressar amb el sentiment de culpa de l’Anna un pèl alleugerit, però amb el frenesí de coses a fer tant o més accentuat. Calia tancar data per la reunió, parlar amb el departament de compres per la factura i a casa, fregar el bany, que amb tres s’embruta de no dir, regar les plantes que s’estaven ofegant de set i necessitava també tallar-se les ungles urgentment perque estaven agafant proporcions fora mida. Per acabar-ho d’adobar, a mig matí de divendres li va piular el whatsapp. Era la Clara: que estàs desapareguda, nena, que no sé res de tu. L’Anna li va explicar que esclar, que tenien en Max a casa de visita i que amb la feina i tot plegat anava de bòlit, però que hi havia pla de pujar a Figueres l’endemà i que si s’hi volien apuntar, ella i en Joan, que hi cabrien tots en un sol cotxe, oi, si eren cinc en total?

La Clara es va entusiasmar. Museu i Empordà, pla insuperable, va escriure. Ella que sempre volia fer plans de parelletes que es revelaven sempre impossibles de quadrar en les respectives agendes. Allò era una ocasió immillorable i que vingués també en Max no suposava cap entrebanc, clar que no! Així que, anava escrivint, amb quin cotxe havien de pujar, que qui passa a recollir qui, que si érem matiners. L’Anna va prometre de concretar detalls abans d’anar a dormir.

Al vespre, els dos nois jeien al sofà bebent birres i jugant a la Play.

—Guapos, a quina hora voleu marxar demà? Vénen la Clara i en Joan.

—Ah…doncs… No cal matinar, tampoc —va fer en Derek, sense treure els ulls ni un segon dels zombis que atacaven a mossegades el seu avatar a la pantalla del televisor.

Sí, d’acord, no calia anar amb presses. Van quedar per les deu, la Clara es va oferir a passar-nos a recollir amb el Polo d’ells. Que n’era de maca. L’Anna es va comprometre a rebre’ls amb un esmorzar com cal i farien un cafetó a la terrassa plegats abans d’enfilar cap amunt. 

El pànic ja va assaltar l’Anna Mai del llist estant, quan la llum que entrava per la finestra li va fer obrir un ull gandul. I el despertador? El despertador marcava les deu menys deu, però encara no s’havia dignat a sonar. Al seu costat, un buit. On era en Derek?

Es va aixecar d’una revolada i va córrer cap al menjador. Els dos nois roncaven al sofà, amb la Play encara encesa davant un escampall de llaunes de Tuborg buides. Va alçar les persianes i el menjador es va omplir de llum. Es va sentir un gruny. La noia va sacsejar en Derek.

—Amor! Que ens hem adormit!

En només cinc minuts va recollir les llaunes i els plats del sopar, va pujar totes les persianes, va engegar el rentaplats. Aleshores va córrer cap a la dutxa desitjant molt fort que els seus amics arribéssin tard. Els seus amics puntuals.

El timbre de casa va sonar just quan sortia de la dutxa. Embolicada amb la tovallola, va anar a obrir.

—Passeu, guapos! D’això, un moment que em vesteixo, eh. Ens hem adormit —va admetre, i els colors una mica li van pujar a les galtes. Però els va acomodar a la terrassa i va aconseguir vestir-se i eixugar-se el serrell en temps rècord i a les deu i vint, sortia a la terrassa llesta i amb el cafè a punt. 

—Ai nena, no sé què ha passat, el despertador… —es va disculpar la Clara.

—Tranqui, tranqui, petita meva, que total estem per relaxar-nos, avui, oi? —La va reconfortar ella.

Els nois encara corrien a mig vestir del bany a l’habitació i viceversa. En Joan va servir els cafès, van parlar de la feina, l’Anna es va aixecar i va portar torrades i pernil per tothom. Finalment, els nois van arribar i es van fer les presentacions de rigor.

—My english is not so good… —va dir la Clara tímidament.

—What? No way! You are great, come on! 

L’Anna sabia que la Clara parlava anglès la mar de bé, però sempre li feia vergonyeta. En Joan s’hi defensava millor i va encetar conversa amb els nois i així l’Anna per fi es va tranquil·litzar una mica. Com a mínim, el dia havia arrencat.

Van pujar al cotxe que eren les onze passades. L’Anna Mai se sentia inquieta i vigilant, perquè el grup era heterogeni i ella l’únic punt de connexió. Cada cop que es despistava, la conversa s’apagava i en Derek deia alguna cosa a en Max en alemany, sobre els col·legues o sobre les birres o sobre els zombis de la Play. Si l’Anna s’hi afegia, aleshores en Joan aprofitava per comentar coses de feina amb la Clara. 

—Ostres, cuca, que ens hem oblidat d’enviar mail a l’industrial i encara no saben les eines que han de duur demà, recorda’m que ho faci abans d’anar a dormir, eh, bitxet.

La Clara asentia amb resignació. I l’Anna, encaixonada al bell mig del seient del darrera, espiava la conversa i aprofitava l’ocasió per mirar d’aglutinar el tema:

—So guys, you know Joan and Clara work together? They are architects, they have their own company.

Amb cada intervenció aconseguia uns deu minuts de conversa comú, prou animada, donada la situació. Però després de quatre canvis de llengua, alemany pels flancs, català pel frontal i anglès al centre, se sentia esgotada. Es va reclinar enrere i va recolzar el cap a l’espatlla d’en Derek.

Quan van arribar al museu, queia una sol de justícia. Trobar lloc per deixar el cotxe no va ser fàcil i van acabar optant per anar a l’aparcament soterrat, a dos cèntims el minut. 

—No patiu, no patiu, ja me’n faig càrrec jo —deia en Joan. Però l’Anna no en volia ni sentir parlar

—De cap manera, home, entre tots! Només faltaria! I després passarem comptes de la benzina.

Es va mirar en Derek de reüll que va fer que sí amb el cap amb un mig somriure. No sabia gaire del cert si els havia entès, però bé, si de cas després ja en parlarien.

A la taquilla del museu, qui es va exclamar va ser en Max. Li va dir a en Derek a cau d’orella: “Ostres, que car!”. Però l’Anna els va sentir i va pensar que efectivament, entre trens i atraccions turístiques el pobre Max s’hi havia deixat un dineral. Un es feia la idea que venir de vacances per aquí baix era una vida regalada i no, no, al final la ciutat resultava cara. Només faltava això. L’Anna Mai va tragar saliva i va agafar aire per mirar de desfer el nus que se li feia entre la panxa i el pit. Va treure la cartera i va pagar els tickets d’en Derek i el seu. 

Van entrar al museu amb els programes a la mà.

Ben aviat es va veure clar què passaria. En Joan i la Clara comentaven els quadres, concentrats i en veu baixa, ben a prop l’un de l’altre. En Max mirava només els muntatges més grans i s’anava gent selfis amb les imatges més provocadores. En Derek somreia a les fotos, passejava absort i s’acostava a en Max per assenyalar els detalls obscens, pits esllanguits, forats obscurs que volien ser vagines i tots dos feien broma i reien. 

L’Anna anava d’una parella a l’altra unint-se als seus comentaris i quan els grups es separaven deia, han pujat per aquí, veniu! O bé, no, no, primer s’ha d’anar per aquella banda i així mirava de mantenir el ramat unit. 

Davant d’una preciosa Gal·la feta d’esferes se li va acostar i el va abraçar per darrera i li va dir a cau d’orella:

—T’agrada? No és bonica?

—Molt. —Va fer ell, i es va girar tot fregant-se un ull.

—Què tens, bitxo?

—No res, és que estic molt cansat de tota la setmana i he dormit poc.

—Va, no pateixis que ara anem a dinar i després ens estirarem una estona a descansar a la platja.

El dinar es va revelar una missió complicada. Era tard per desplaçar-se fins la platja i l’oferta de Figueres ciutat oscil·lava entre l’infumable i l’impagable. L’Anna pensava que, si bé tampoc no era el cas de fer una fita gastronòmica amb aquell dinar, tampoc calia passar vergonya aliena repartint-se una paella congelada. Van caminar pels carrerons del centre durant vint minuts. Feia calor, tenien set, però cap opció semblava prou bona. Fins que en Joan, va deixar anar, una mica molest:

—Mira, tant és, tinc molta gana, anem a la terrasseta aquesta dels entrepans i ja està.

I ningú va gosar dir res més, perquè fet i fet, eren gairebé les quatre i la possibilitat de dinar en condicions començava a semblar remota.

L’Anna va seure a taula nerviosa i amb l’estómac fet un bloc de ciment armat. En Joan es va escapar al lavabo i la Clara va aprofitar per explicar a la seva amiga que estaven molt estressats, que hi havia molta feina i els clients eren mal pagadors i que tenien molta pressió al damunt. 

—Però ja està bé, ahir em vaig quadrar. Li vaig dir claríssim, o ens agafem un dia de festa o acabaràs treballant tu solet perquè jo no puc més. —I a la Clara ja se li mullaven els ulls, però l’Anna la va consolar i li va dir, no pateixis, va dona, avui relaxeu-vos i ja veuràs que demà ho repreneu tot amb més força.

Van demanar els entrepans i una amanida per compartir i si bé no n’hi havia per llençar-hi coets, com a mínim el pa era cruixent. I l’amanida era iceberg, de la que li agradava a en Derek i així l’Anna es va consolar, tot i que no va aconseguir ni acabar-se l’entrepà.

A quarts de cinc, mentre remenaven el cafè en Derek va preguntar on podiem anar a la platja o si valia la pena anar-hi, que s’havia fet tard. La Clara ràpidament va intervenir:

—Home, encara hi ha molt sol i fa caloreta.

—Tu en tens ganes, Max? —Va preguntar l’Anna.

—Com vulgueu…

En Joan va mirar-se la Clara i l’Anna li va detectar un puntet de remordiment als ulls i aleshores es va aixecar i va dir:

—Vinga, va, fem un geladet a ran de mar, ja que som aquí.

I amb la mirada semblava que digués, si es fa un dia d’oci, es fa com cal. Així que van prendre el cotxe i la Clara va agafar el mòbil i va dir, on podem anar, que quedi a prop, i la tria evident era Sant Pere Pescador però ningú de la comitiva coneixia bé la zona així que amb l’ajut del navegador van anar fent carrerons acostant-se al mar i semblava que havia de ser rere la propera cantonada però anaven passant les cases adosades i els apartaments i les vil·letes i allà no es veia ni gota de mar. I feia calor, al cotxe, amb tanta gent, a pesar de l’aire gelat que sortia de les grates de ventilació amb aquell bronzit continu, perquè el sol picava de costat i l’Anna, que seia just al darrera del conductor se’l sentia bullir a la galta.

—Ho trobes o no, Clara? —Insistia en Joan, amb un to irritat.

—Que sí, carai, que ha d’estar aquí, a veure, gira a l’esquerra en aquesta rotonda.

I l’Anna pensava, per favor, que estigui darrere aquest últim xalet, per favor.

—A veure, deixa’m, deixa’m el mòbil. —Va fer ell mentre li estirava l’aparell.

—Que no, carai, que estàs conduint, fes el favor, gira a l’esquerra ara mateix! —I aquí el so de la veu de la Clara ja havia ressonat, agut i penetrant com una sirena anti-incendis i al seient del darrere no se sentia ni una mosca i tothom mirava per la finestra com si aquí no hi passés res.

En Joan va girar a l’esquerra i va aparéixer un horitzó blavíssim davant els ulls de tots i, aaah, finalment!, va fer en Joan, i l’alleujament es podia pràcticament mastegar entre els queixals de tots i cadascun dels passatgers d’aquell cotxe asfixiant. 

Van aparcar, van baixar encara entumits per la tensió, van acostar-se a l’única guingueta de la gran platja deserta i es van estudiar detingudament la carta dels gelats. L’Anna va ser l’única que no va voler res.

Mentre seien a l’ombra tots plegats, ella es va disculpar, volia anar un moment a refrescar-se i mullar-se els peus. Va caminar descalça fins on trencaven les onades i va respirar fons. Mentre l’aigua li acariciava els ditets plens de sorra somiava desperta que ja era dilluns, que ja no calia divertir-se ni entretenir a ningú i que arribava al despatx ben d’hora, obria l’ordinador i amb una tassa de cafè a la mà es submergia en les tasques del dia a dia amb total entrega i pau al cor.

Read More
El traductor

El traductor


Posted on 24 oct., 2016

L’organització ha reservat alguns seients de primera fila, però la sala es va omplint i aquí no hi seu ningú. Dubto per un instant i se m’acudeix que si m’hi fico, qui serà el valent que em dirà alguna cosa. Però res, m’assec igualment a segona fila. Aleshores s’acosta una noia i, un per un, va retirant tots els cartells on hi diu “reservat”. Li pregunto: “així podem seure-hi?” Fa un gest despistat, com si hagués importunat les seves reflexions profundes i amb esforç em respon, sí, sí, endavant. Doncs molt bé, bonica. Arreplego moneder, jaqueta i bossa de paper amb el llibre recentment adquirit i m’hi trasllado. Que carai, val la pena aprofitar per estar ben a prop dels ponents. Els hi veuré els gestos, em fixaré en com mouen els llavis, detectaré el moment exacte en què fan una subtil caiguda d’ulls. Perfecte. Em poso còmoda, trec el llibre de la bossa i el vaig fullejant.

Durant una bona estona, sóc l’única a primera fila i això em comença a neguitejar, perquè sento la remor de la gent darrere però no veig ben bé què fan ni qui són. Això m’inquieta terriblement i em puja una bola carregada de nervis panxa amunt. Estic a punt d’atabalar-me i canviar de lloc, quan dues senyores somrients seuen al meu costat. Deixen una cadira buida, on apilen les coses. Ens saludem i continuem, elles amb la conversa, jo amb la lectura en diagonal. Així ja va molt millor. Aprofito per girar el cap un moment i espiar la sala.

Les cadires s’han anat omplint. Hi ha poca gent jove, jo i un grupet de tres nois a la banda dreta del passadís central. La resta són dones de mitjana edat i algun grup de senyors amb cabells blancs i americana. M’adono que sóc un element sospitós. Algú podria preguntar-se què carai hi faig, allà, quina mena de persona sóc. Em sento estranya i una mica em pugen els colors. He vingut per no ser vista, però sospito que crido l’atenció. Que comenci, si us plau.

Finalment, amb deu minuts de retard, apareixen a escena tres persones que reconec a la foto del fulletó: són l’editora, el traductor i la prologuista. Prenen posicions en el que representa que és l’escenari, però que de fet són quatre butaques folrades de tela gris a peu de terra, davant de quatre micròfons. Una posada en escena molt atmosfèrica i adient. Baixen els llums i em relaxo una mica.

El primer que fan els ponents és advertir-nos: l’escriptora arribarà tard. Però no patiu, diu l’editora, que mira de connectar amb el molt honorable públic a base de somriures empàtics, altament expressius: arribarà segur, segur, segur. Amb tant d’èmfasi, aconsegueix fer dubtar al personal.

Per anar fent temps, a l’escenari engeguen a parlar del llibre. Comença la mateixa editora, que explica com es van decidir per l’obra i com van pensar la il·lustració de la coberta, els colors i tot plegat. És una dona simpàtica, amb la cara rodona i un gran somriure sota unes contundents ulleres de pasta marró. Una espècie de gran matriarca de les lletres.

De seguida s’excusa dient que ella no és pas l’experta de res i que tot allò no és gens interessant. I per tant, dona pas a la prologuista que es veu que té molt més a dir, una noia jove i alegre que parla amb desimboltura sobre context i vida de l’autora. Després, amb un to improvisat, passa a les anècdotes personals. Parla dels dies que ha estat passant a la ciutat i també de quan l’autora era jove i de qualsevol detall de la seva existència que ha aconseguit esbrinar. Que si va fer això, que si va dir allò altre. Ho trobo tot extremadament pertinent.

Aleshores, arriba per fi el torn del traductor. Ens farà la lectura d’un fragment, diu, molt seriós i a la sala es percep l’emoció continguda. El traductor és menys de somriures que les seves companyes d’escenari. S’inclina endavant, pren el llibre i l’obre per la pàgina escollida, sostenint-lo ben alt amb la mà esquerra i apuntalant el colze damunt del genoll. És un home jove i barbut, vesteix texans i vambes i un jersei gris finet amb coll de pic. Té un punt tímid del tot deliciós, i alhora es mou amb una naturalitat que de seguida fa pensar que té experiència i saber fer.

Comença la lectura del conte amb una veu greu i masculina que deixa la sala en silenci sepulcral. No em sento ni la pròpia respiració, que dec haver pausat per escoltar-me’l més atenta. Les celles se li alcen al ritme de les paraules que va desgranant. Ara parla de revolucionaris i tsarines i d’un personatge femení, que hi somia. El seu rostre, amb aquell nas afilat i els llavis prims expressa suprema concentració. Quan el significat del que ens llegeix pren rellevància, força la boca cap a un costat i fa que sí lleugerament amb el cap, emfasitzant les paraules.

Ja no escolto ni què diu, però noto que fins i tot el fotògraf de la sala s’ha encomanat de la intensitat del so de la seva veu i dispara frenèticament l’obturador. Es col·loca davant les butaques, a mig camí entre el traductor i jo, i per un moment me’l tapa i això em fa emprenyar. Però de seguida el perdono, quan entenc que el vol captar en primer pla i veig les seves galtes de pell fina dins la pantalla de la càmera, les parpelles baixades, amb la vista fixa en les paraules del text, sota una llum íntima i irreal.

A cada punt i a part, treu una mica la llengua, es mulla els llavis i reprèn a llegir amb més força. Ara la protagonista del conte passa un mal moment i ell arrufa el nas i fa cara de patir amb ella. Amb un dit va resseguint la frase on es troba però jo em fixo en la mà que aguanta el llibre, ampla, angulosa i el braç consistent que la sosté, amb aquell borrissol morè sobre la pell clara.

Sí, el traductor és un home sexy. No em sembla que això pugui passar desapercebut a cap de les femelles que hi ha a la sala. És cert que té aquella panxa prominent, la de la bona vida, però això no li resta ni mica d’atractiu. El nas és tot ell particular. Amb les ales tirades cap amunt i enrere, dibuixant unes narius ovals i fosques; és com si hagués estat dissenyat en perspectiva, i li dona un aire de personatge malvat, de professor estranger que seu en un banc dels Estanys del Patriarca una llit de lluna plena.

Me’l miro, amb el seu nassarró estrany i aquella panxa i tot ell tan seriós i em ve molt de gust fer-li aixecar la vista i dir-li, quina panxota que tens, oi? Li faria tot de brometes burxadores, però rient i amb simpatia. Ell riuria i diria, bé, és la bona vida, és clar. Me’n sortiria perquè, poc o molt, sóc maca i jove, i a ell l’afalagaria tenir una fan que és bonica i que li fa cas i el valora pel que fa i pensaria, que dolenta!, i això el faria excitar una mica. Ho sé perquè tampoc seria el primer cop que li dic dolenteries a un home i se les pren la mar de bé.

I tant que ho seré, de dolenta, amb ell. Ara que ja no en sóc tant, potser em trobaré la dolenteria una mica rovellada però em sembla que això és com anar en bicicleta i ho reprendré ben aviat. N’he abandonat el costum perquè dec haver madurat però amb ell, mira, m’ho puc permetre perquè tampoc cal ser feliç i centrat amb tothom, a tothora i a tot arreu. Li faré brometes cíniques sobre les seves entrades, sobre el seu nas de dimoni tan estrany i aquella pell tan blanca que sembla que només li toqui la llum del flexo i la del seu ordinador a altes hores de la matinada. Que no vas a la platja, traductor? Vine, que jo t’hi porto.

Quan acaba la lectura del conte, es fa un breu silenci i em miro el rellotge de cua d’ull. Passen més de quaranta minuts de l’hora prevista per l’inici de l’acte i l’escriptora encara no ha arribat. Han estirat les presentacions protocol·làries fins al seu límit natural. A partir d’aquí, naveguen sense rumb. L’editora, desconcertada, mira de proposar temes de debat. La prologuista fa cara de no tenir res més a dir. Els minuts s’escolen, però de moment, ni rastre de l’estrella de l’acte. Des de primera fila, puc sentir la tensió dels ponents, amoïnats, “i si al final no es presenta?” Darrera meu, percebo la impaciència del públic, que l’espera, més que a ningú, a ella, la gran escriptora, la diva, el mite vivent. En canvi, jo em miro el traductor i penso que deu estar encara més nerviós que jo i això em dóna força i faig un somriure malèfic i baixo la mirada per a que no es noti tant.

Mentrestant, en aquest instant de crisi, només ell s’erigeix en heroi salvador. És un home de recursos que no defrauda. Atrapa al vol un suggeriment de l’editora i arrenca a parlar del llenguatge de l’obra, “tan cru i tan treballat”, diu, i de com ha escollit les paraules justes per mantenir-se sempre fidel a l’autora. Semper fidelis. Per un moment, me l’imagino abillat de Marine i carregant un sarró militar a l’espatlla nua i tatuada. Ell segueix parlant, impertorbable, i fa anar el llibre d’una mà a l’altra, com dient-nos, aquí dins ho teniu tot, i de tant en tant en remena algunes pàgines, que té senyalades amb etiquetes de colors, i troba alguna frase d’exemple per fer-nos notar.

S’ha de reconèixer que té sang freda, el traductor, i a més a més ha vingut ben preparat perquè en sap un ou, aquest home. La primera vegada que el vaig veure, ja em va deixar atònita amb aquest fluir seu. Va ser en una petita llibreria de barri, on eren tan pocs els que assistien a la presentació que arribats a un cert punt, fins i tot els que se suposava que formaven part del públic es van acabar presentant. Jo sóc el llibreter i he organitzat l’acte, deia un; jo sóc un company traductor, diu un altre mentre li somriu; jo l’editor. I quan només quedava una servidora per dir qui era, i mira que tenia tota la intenció de quedar-me ben muda i tranquil·leta sense fer soroll, el mateix editor em pregunta, i tu qui ets, així, pel boc gros. Em vaig posar de tots els tons de vermell possibles i vaig dir, jo…ehm, no sóc ningú, jo! Només una pobra lectora morta de vergonya. Però el traductor em va somriure i va arrencar a parlar i vaig poder respirar tranquil·la i anònima de nou.

I així, de llibre en llibre, resulta que al final m’hi vaig aficionar, a això d’anar-lo a veure. Com que tradueix com un energumen i no para de treure novetats, presenta ara aquí, ara allà, sempre parlant d’aquesta manera seva tan solemne i alhora desmenjada, tot estranyament barrejat. Els llibres que tria m’interessen, les coses que diu m’interessen. També m’interessa com les diu i un dia, amb sort, me les dirà només a mi, i jo també n’hi diré algunes. Vaja, que tindrem una conversa. Potser avui.

Una vegada ja ho vaig provar, però va ser un intent fallit que més valdria enterrar. Vaig anar a un esdeveniment en què es parlava d’un llibre que devia estar de moda, perquè havia reunit una mica més de gent del que era habitual, en el que es feia dir una llibreria alternativa. Que entenc que deu ser un subterfugi per no haver de dir-ne guai, perquè no semblaria natural que la mateixa llibreria s’anomenés a sí mateixa llibreria guai. Ja ho té, això de la guaiesa, que s’ha de fer com qui no vol la cosa, desesforçadament i amb naturalitat extrema, fent veure que s’ha assolit aquell estat de gràcia per pura casualitat.

Justament en aquella ocasió, quan van obrir el torn de debat, se’m va acudir, imprudent de mi, d’aixecar el braç i fer una pregunta que em tenia amoïnada. Era una pregunta genèrica, no pas particular i gens concreta. En definitiva, una d’aquelles que més que mirar d’aclarir alguna cosa, era com fer volar coloms.

Quan preguntes, especialment en un lloc com aquell, els caps de tots els presents es giren immediatament per observar-te i saber d’on ve la veueta que els interpel·la. Que ja entenc que era una cosa d’esperar, però és que em va agafar de sorpresa allò de tenir tots aquells cervells prestant atenció a les meves paraules. No m’havia adonat a temps que preguntar era extremadament perillós. El risc de fer una pregunta banal, o que sembli banal, en lloc d’intel·ligent i aguda, és immens. I pot passar que sense voler-ho, et surti una pregunta pretensiosa, o encara pitjor, intel·lectual. I aleshores ja ets mort, perquè resultaria tot una mica massa literari, i per tant, adéu naturalitat, adéu guaiesa i fins mai.

Doncs bé, vaig morir per dins cent vegades en aquell instant perquè a fe de déu que no vaig quedar gens contenta de com em va sortir la pregunta i encara menys de la resposta del traductor que va ser rotunda, com una llança que em travessava l’ànima i la partia en dues pietoses meitats: “no ho sé”. Que és com dir, a qui se li acudeix preguntar això. I és així com vaig aprendre que hi ha coses de les quals no es pot parlar. Coses que val més ni mencionar, passar-hi de puntetes com si no existissin, perquè portar-les a l’esfera del tangible i real és com trencar un pacte sagrat. Que més valia estar en silenci. Les galtes em cremaven per dins la pell, mentre somreia fent veure que la resposta em semblava la mar de bé.

Ell, en canvi, no somreia gens i fins i tot feia cara d’incòmode. O potser no, potser només era una cara indiferent. I qui sap si l’actitud distant era cosa de la pregunta, de fet, perquè val a dir que, mirat en perspectiva, em sembla que manté la seva expressió seriosa a perpetuïtat, independentment de l’ocasió. Ni que cent mosquetes de l’Ussuri li rondessin la pell, ell no s’immutaria.

De fet, el traductor és un mestre absolut de guaiesa, un tio guai com la copa d’un pi. La seva tècnica, invisible a ulls profans, consisteix en un encertadíssim i escàs ritme de riures i somriures i s’ha de reconèixer que ha assolit un nivell d’absoluta perfecció. Fins i tot quan fa broma l’expressió li roman impassible. M’adono que només riu si l’acudit el fa algú altre; i ben mirat tampoc amb un acudit qualsevol, només amb les bromes populars o fins i tot grolleres, perquè si la brometa és d’aquelles de pensar o de saber coses, aleshores no. Aleshores fa un mig somriure, com si l’hagués entès només molt a pesar seu, o bé per casualitat, a mitges, i sempre amb una expressió pensativa i confusa, talment un com ell no tingués dret a entendre o a trobar graciós aquella mena d’acudits elevats. Doncs si el que necessita és fer veure que no existeix res que s’elevi més enllà del mundà, que es prepari, perquè he vingut previnguda i de coses prosaiques jo també en sé dir.

Mentrestant, l’acte no s’atura, el traductor encara xerra de les paraules i de la llengua i va estiregassant els minuts, però la diva no apareix i editora i prologuista miren de sufocar l’angoixa com millor poden. Se’ls hi nota perquè van estossegant lleugerament, fent roncar la gola i aixequen els ulls amb ànsia cap al rellotge de paret.

Fins que finalment, i sense previ avís, el flux de paraules del traductor es veu interromput pel so de la porta de l’ascensor obrint-se i tothom es gira per veure qui arriba. La gran escriptora, el mite vivent, fa acte de presència. L’acompanya una comitiva formada per un assistent que li indica el camí fins a l’escenari, un càmera, de vídeo que no es perd detall dels seus moviments i el director del centre que l’observa extasiat i fa cara satisfeta (segurament es felicita per dins d’haver aconseguit portar a casa seva aquella patum universal i còsmica).

L’escriptora és una dona alta i prima com un bastó, vestida tota de negre i coberta amb una capa de llana amb ribet pelut que l’embolcalla sencera, un barret d’ala ample i sabatetes de saló. Tota ella es mou ben a poc a poc com si fos una cosa molt delicada i, tot i que no arribo a sentir-ho amb claredat, em fa la impressió que els ossos li xerriquen. Si no fos per tot l’attrezzo que duu al damunt, em semblaria una vella mare d’un poble errant, soferta i resignada, amb aquell cos que sembla un secall i la cara solcada d’arrugues, encara que miri de dissimular-les sota un maquillatge elegant.

Amb l’espectacular arribada, tant esperada, entre el públic es va escampant un murmuri d’aprovació que evoluciona cap a un fort aplaudiment i a l’escenari les cares d’alleujament de l’editora i la prologuista són dignes de veure. El traductor també somriu complagut.

Els ponents s’aixequen i li donen pas cap a la butaca del centre de l’espai, que l’espera òrfena des de fa quasi una hora. Tots tres li fan mirades tímides que ella respon amb uns ulls cansats. L’editora mira de mantenir-se dins la normalitat, però la prologuista ha pres una expressió llastimosa de gosset falder, conforta la nouvinguda i li col·loca bé el micro mentre l’escriptora pren seient i deixa la bossa de mà a un costat. Se li tomba, la recull i per uns instants sembla la dona més desubicada del planeta. Hi ha nervis per tot arreu.

El traductor, al seu costat, també s’ha anat fent petit. Ha desencreuat les cames i ara recolza les dues plantes dels peus a terra, com un bon noi a classe de catequesi. Posa les mans endreçadament sobre els genolls i es recol·loca les ulleres amb un cop de dit índex. Un somriure cortès se li ha quedat petrificat als llavis.

A la fi comença a parlar l’escriptora. Abans de res es disculpa per la tardança, no es troba gaire bé, diu, i la prologuista li va fent la traducció simultània pels pobres mortals de la sala que altrament no l’entendríem. Té un parlar que sembla que suri sobre l’aire, que no toqui de peus a terra; és així ella, volàtil i vaporosa com una dent de lleó. Xerra d’això i d’allò i després ens explica una història que es va inventant, i que succeeix en racons foscos d’una ciutat decrèpita i és plena de personatges misteriosos i intangibles.
Reconec que no he entès gaire res de la història, perquè en lloc d’escoltar-me la traducció de la prologuista (allò comprensible) em dedico a deixar-me portar per les paraules exòtiques que van sorgint dels llavis de l’escriptora i m’estremeixo amb el so de la seva llengua que sembla feta de mel i pa negre. I ben mirat tant me fa què diu.

Suposo que el públic deu pensar que quina sort poder tenir-la allà, a la gran escriptora, al mite vivent. Però a mi, ara mateix, em sembla un ésser llunyà, llunyà, i fins i tot les paraules dolces que diu les trobo molt llunyanes i les seves històries també ho són, amb aquelles dones desesperades que viuen en pisos minúsculs amb terres de linòleum. Jo ni tan sols sé què és un terra de linòleum perquè al pis hi ha parquet i quasi a tot arreu ara. Ni tan sols una dona desesperada sóc, perquè les coses em van prou bé i tinc qui m’escalfa el llit a casa.

Comprenc que si la veig tan lluny, en el fons, és perquè el llibre me l’he comprat abans d’entrar, cosa que és un error crucial, que ja l’hauria d’haver llegit, perquè aleshores, encara que la desesperació de què ella parla em queda força enrere, encara que no fos més que un imatge borrosa al fons del cervell, sé que me la sentiria a prop de nou. La sentiria meva, perquè també la conec, i perquè són coses que qualsevol pot entendre, coses humanes, si s’expliquen d’aquella manera que els escriptors saben explicar. Tot ens queda més a prop del que és en realitat, quan algú ha trobat les paraules justes per dir-ho. Per això ara em torno a mirar al traductor, seriós i concentrat en el que explica l’autora.

Si no fos per ell, no sabria res del què passa est enllà, a les terres ignotes on es parla i s’escriu tot allò que ell tradueix. Això és molt. Ha posat tantes i tantes paraules juntes, una rere l’altra, formant una llarguíssima filera plena de sentit. Penso que, amb cada frase que ell tradueix, se n’omple una mica, de l’escriptora; i en aquest cas rai, que ella és viva, però quan tradueix a d’altres, que ja són morts, és com si tot el que quedava d’ells ara visqués dins el cervell del traductor i per tant porta amb sí un trosset de cadascun d’ells i així va pel món, tot ple de de trossets d’ànimes mortes i de les seves paraules. Moltes paraules, enfilades amb cura al lloc correcte, una rere l’altra. Em pregunto on el troba tot aquest encert. Si li obrís el crani i li xuclés les neurones que emmagatzemen les paraules amb un canyeta de plàstic m’ompliria jo també de tot el que ha traduït i qui sap si se me n’encomanaria alguna cosa. Però com que això no ho puc fer (que seria delicte) doncs alguna altra manera d’omplir-me’n hauré de trobar.

El discurs de l’autora s’ha anat apagant. Poc a poc les seves paraules flaquegen, sembla que se li ha acabat la corda, cada vegada fa més pauses i més llargues entre frase i frase. Finalment, demana al públic que faci preguntes i s’estén entre els assistents una espècie de vergonya col·lectiva, un enrojolament compartit. Algú aixecarà el braç i demanarà el micro, però no seré pas jo, que ja he après que val més ser prudent i estar-se en silenci.

La primera valenta és una dona que ha vingut amb sa mare, estrangera, i té molt d’interès en parlar amb l’escriptora i diu que la coneix bé. Després, un senyor amb gavardina i encara fan preguntes algunes persones més, que l’escriptora respon pacientment. Cada vegada que algú alça el braç, el càmera s’hi acosta i els grava mentre formulen la pregunta i després a l’autora i així durant ben bé vint minuts fins que es fa evident que la pobra està esgotada de debò i l’editora dóna l’acte per acabat. El públic fa un gran aplaudiment i tothom comença a recollir.

És el meu moment. Agafo les coses de pressa i m’aixeco sense saber cap on vaig ni com hi aniré. A la panxa, hi tinc una atracció de fira que puja i baixa i potser més tard hauré d’anar a vomitar però per ara aguanto. M’acosto al passadís central, però vet aquí que l’autora, que roman encara asseguda a la butaca del mig, és abordada per una tribu de lectors que, llibre en mà, demanen signatura. Fins i tot s’ha format una fila que dificulta el pas. De cua d’ull, vaig espiant al traductor, que ha iniciat conversa amb el grup dels joves de la banda dreta.

Ara és justament quan hauria de dir-li alguna cosa. Alguna cosa contundent i assertiva, o millor encara, violenta i que el deixi fora de joc. Tot i que potser sí que seria un pèl excessiu si li dic, bon vespre i quina panxota que fas. Aquests nois amb qui xerra quedarien al·lucinats. Li hauria de dir alguna cosa més inspirada abans de passar directament a la panxa i fer-lo riure i mirar-me’l als ulls i endur-me’l a prendre alguna cosa junts i tot plegat. Això de la panxa, dit així, de cop, ben mirat potser tampoc li faria tanta gràcia. Potser li podria dir simplement que em sembla que enfila molt bé les paraules. Però això no és gens violent, més aviat seria una mica lamentable i molt en contrast amb el tema de la panxa, així que suposo que tampoc acabaria de quallar. Potser li podria parlar de la gran escriptora o dels altres senyors que porta al cervell, i de les coses que em vénen ganes de fer-li, però de tot això ja hem quedat que no se’n pot parlar, que aleshores farà aquella cara marmòria i jo m’ensorraré com si sota els peus hi tingués el llot d’un riu mort que els al·luvions torrencials han colgat.

De cop, els nois es giren i arrepleguen les jaquetes de la cadira i tots junts, traductor inclòs, comencen a caminar cap a l’ascensor xerrant i rient, com si ja ho tinguessin tot resolt a la vida.

–On fem aquesta birra, doncs? –Pregunta un dels barbuts. El traductor alenteix la marxa, mira el mòbil i respon:

–Anem a plaça Llibertat, que hi ha la meva xicota amb unes amigues i després baixem tots junts.

Mentre passen pel meu costat, dissimulo i em poso a la cua de les signatures, amb el llibre en mà, fent cara de fervent admiradora. Un cop em superen, els observo entrar a l’ascensor i quan tanquen les portes, corro cap a l’escala i surto esperitada per la porta principal abans que tinguin temps d’arribar-hi.

Read More
La dona honesta

La dona honesta


Posted on 1 set., 2016

Van entrar a la multinacional tots dos el mateix dia. Ella era del sud, ell venia de l’est. Es van trobar durant l’acte de benvinguda als nous treballadors. Ella l’observava mentre conversava animat amb tothom, repartint carisma. I va pensar: “vet aquí un que es vol menjar el món”. Ell se la va mirar de cua d’ull i va pensar: “vet aquí una dona com cal”. Mentre la de recursos humans explicava les instal·lacions, ell se li va acostar.

—Jo em dic Mo i entro al departament de logística. I tu?

—Marta. També a logística, quina casualitat.

Ell li va explicar que tot just havia aterrat de Jordània. Ella li va dir que ja feia alguns mesos que era per aquí. Ell en tenia vint-i-nou, ella estava a punt de fer-ne trenta-u. Acceptable, va pensar ell. Mira tu quina cosa!, va pensar ella.

—Podríem anar a dinar algun dia. —Fa ell.

—És clar. —Li respon ella.

Un dinar entre setmana és prou neutre i servirà per saber-ne més. En Mo se sent en deure d’escollir restaurant. “Et portaré a un lloc amb vistes”, li diu. Ella el deixa fer.

Parlen dels països respectius, parlen de la terra que els acull, del que han deixat enrere i del que esperen trobar. Ell està nerviós, menja poc, no pren vi. Ella és de vida, somriu tota l’estona i s’acaba el plat i beu una copa. Quan arriben les postres, tenen la sensació que ja han intimat. Hi ha un corrent d’atracció que no passa desapercebut ni pel cambrer. Per tant, pensa ella, és el moment d’esbrinar allò què cal saber. Parlant de mudances, s’ho fa venir bé.

—Haver d’organitzar-ho tot un sol i fer les caixes sense cap ajut…és força dur. O tens parella?

—No, no en tinc, no.

Ella aixeca els ulls i deixa anar, amb una expressió còmicament malèvola: “Com és això?”

—Bé, no ho sé, suposo que no és gens fàcil trobar una dona honesta.

—És clar, ja t’entenc.

Es separen i cadascú torna a la feina i el corrent que els connecta els deixa una bona sensació que s’enduen a les pròpies taules. En Mo treballa ple d’energia, resol dubtes, tanca un informe que tenia pendent. La Marta somriu encara una estona, fins que a mitja tarda alguna cosa se li belluga per dins i ara dubta de si l’ha entès bé. Fet i fet, no costa pas tant de trobar una bona persona. Dubta que hagi acabat d’entendre què volia dir amb una dona honesta. No és com d’una altra època, això? Potser és un problema de l’anglès, pensa.

Obre el navegador, entra al Merriam Webster i tecleja “honesty” al cercador. Llegeix:

  1. (Accepció obsoleta): castedat
  2. a : justícia i franquesa en…

La paraula castedat, en vermell i majúscules, li impedeix acabar de llegir la segona accepció. Tanca la pàgina i torna a la feina. El corrent d’atracció se li va fonent per dins. Com una flameta a la que han retirat l’aportació d’oxigen.


Públicat originalment a Núvol, l'agost de 2016
https://www.nuvol.com/opinio/la-dona-honesta/
Read More
Silencis

Silencis


Posted on 10 oct., 2015

Passava mitja hora de les tres de la matinada quan un Ford Fiesta vermell va creuar la rotonda de la nacional en direcció sud. Era primavera i encara feia fresca però dins el cotxe la calefacció mantenia la tebior de l’aire. Un noi ros de complexió forta conduïa en silenci. Canviava de marxa amb gest precís, sense apartar els ulls de la carretera. Duia un polo blau de màniga curta que li marcava la corba del pectoral, amb dos botons descordats, el just per deixar veure el borrissol del pit. Al seu costat una noia de cabells castanys recolzava els peus nus sobre la guantera. La faldilla estampada li havia relliscat uns centímetres avall, descobrint la pell morena de les cuixes. Va abaixar la visera i va encendre el llum del mirallet que usava per observar-se el rostre, a la recerca d’imperfeccions. Al seient del darrera, hi jeia un tercer viatger. Era un noi prim i ben format, amb els ulls inquiets i el cutis solcat per antigues marques d’acne. Estava estireganyat en diagonal amb els braços darrera el cap. La camisa se li havia aixecat lleugerament i deixava entreveure el melic d’on partia una filera de pèls morens que marcava el caminet ventre avall. Tenia la mirada clavada a les cames de la noia, intermitentment il·luminades per la claror tènue dels fanals que anaven deixant enrere.

–Quina preciositat! T’hi has fixat, Lluís, en les cames d’aquesta bellesa? – va dir tot somrient i buscant la mirada d’ella a través del mirall.

–Ah, si? –va respondre la noia, alhora que girava el cap per retornar-li mirada i somriure–. Són tan, tan precioses que em portareu fins a la porta de casa?

–Només faltaria!

El conductor va rebufar i va posar tercera amb un extra d’energia.

–Tota la volta fins allà dalt hem de fer? Riqui, tio, haurem de passar davant el control dels mossos. Val més deixar-la al peu de les escales. Total són deu minuts.

–Ara resulta que et fan por els mossos. –Va intervenir ella-. Fa una estona m’has semblat més valent… –i acostant-s’hi, li va posar la mà a la cuixa mentre observava la seriositat del seu rostre.

–Així tractes la senyoreta? Després de com s’ha portat amb nosaltres tota la nit?

La noia es va girar de cop i va intentar, enjogassada, clavar-li una bufa al Riqui, però ajagut d’aquella manera quedava sempre fora del seu abast i se la mirava, burleta, mentre amb un peu li anava apartant les mans. Entre rialles, la noia va desistir. Es va tornar a asseure bé i es va mirar de reüll en Lluís, concentrat, els llavis premuts l’un contra l’altre. Sense dir paraula, va posar l’intermitent i va enfilar pel trencall que duia a la zona alta.

–Gràcies, Llu-llu. –Li va dir amb tendresa tot recolzant la cara al reposacaps del seient.

No hi va haver cap resposta.

–Que no t’has divertit?

–Psí.. no ha estat malament –va fer ell, sense girar-se–. I tu?

–Quin entusiasme, no? –El to d’ella havia canviat i, ara, ja no era un xiuxiueig–. Doncs jo sí que m’he divertit, mira. Ha estat molt especial. Oi, Riqui?

–Sí, carinyo. Esclar que sí. És que aquí el Lluís, pel que sembla, té uns estàndards molt alts.

–Ah, sí? –i va fer una pausa que va acompanyar d’una rialleta insolent–. Vaja, doncs deu ser per les prestacions tan particulars que dóna.

L’al·ludit es va girar, ara sí, per dirigir una mirada fulminant a la noia. En Riqui es va incorporar de cop, com si s’hagués enrampat, i va treure el cap entre els dos seients del davant. El rostre se li havia il·luminat, segrestat per l’expectació.

–Prestacions particulars? Explica-m’ho, això, tia!

La noia li va fer “Xxxt!” amb un gest entremaliat. No va dir res, però va moure els llavis per a que en Riqui hi llegís la resposta, mentre amb el dit feia la forma d’un ham. El noi va trigar uns segons a comprendre.

–Hòstia!

Va esclatar en una riallada i va donar dos copets a l’espatlla del conductor. Aquest, d’un cop violent, li va apartar la mà i va accelerar, agafant aquell revolt com si hagués de guanyar un ral·li. Dins del cotxe s’hi va instal·lar un silenci tens. Passaven els segons, i només se sentia la remor del motor passat de voltes.

La noia va fer un gest amoïnat al mirall, que el Riqui va respondre aixecant les celles resignat. Va sospirar i va baixar les cames de la guantera. Observava les línies blanques de la carretera passant monòtonament una rere l’altra. Aquell silenci espès li havia despertat el cuc de l’ànsia, que es regirava inquiet a l’estómac, com si en cerqués una sortida. Al cap i a la fi, aquells silencis eren vells coneguts.

Eren idèntics als del seu pare, que l’agafaven per sorpresa quan, del seient del darrera estant, pujava la tensió entre ell i sa mare. El pare conduïa i callava, mentre la mare feia un sospir i mirava per la finestra. Era massa petita per entendre-ho, però ho percebia ben clarament. Els silencis eren insistents i impossibles d’ignorar. Se solien allargar minuts, hores, dies. Aleshores, a casa només se sentia la veueta ensucrada de la mare, d’un dolç suplicant i embafador, mirant de posar pau. El pare no deia res. La filla, què havia de dir, si no entenia un borrall del que passava. L’únic que arribava a comprendre és que aquella veueta de la mare li feia fàstic. I tampoc en sabia el perquè.

Més endavant, aquells episodis van començar a fer-la enrabiar, amb una ira intensa, fora mida, sobretot quan s’adonava que també per ella es desencadenaven silencis que s’usaven en contra de les seves paraules o per ofegar la seva voluntat. La ràbia li bullia al cos i enlloc de la veueta dolça de sa mare, la noia treia gripaus per la boca i de silenci ja no n’hi havia mai, sinó crits i cops de porta. I al final guanyava qui més soroll feia.

Quan va començar a sortir amb nois tot va canviar. Va descobrir el nou món que s’obria als seus peus; o més aviat als seus pits i als seus somriures. Era lliure de fer la seva, a la seva manera. Va aprendre que no hi ha sensació més embriagadora que ofendre un home sabent que la seva debilitat per tu t’ho permet. I havia començat a apreciar aquells silencis com una prova de poder. Només calia ofegar el cuc de l’ànsia i esperar pacientment que el mascle ofès baixés tot sol del seu ridícul pedestal. A ella no li calia fer cap veueta: podia vèncer amb un senzill mutisme obstinat.

Encara feien els revolts de la pujada quan, sense motiu aparent, en Lluís va posar l’intermitent i va aturar el cotxe al voral. Es va aixecar i va sortir a la carretera. Ella va sentir un calfred quan l’aire de fora va fregar-li la pell. De sobte, la porta del copilot es va obrir i d’una estrebada al braç el noi la va fer sortir del cotxe amb tanta força que va relliscar pendent avall.

–Tros d’imbècil!

La sorpresa i la ràbia li havien fet sortir un crit trencat d’animal salvatge. Es va aixecar tan de pressa com va poder, clavant els peus nus sobre els matolls i va escalar el pendís fins arribar de nou on era el vehicle, però tot plegat en va. En estirar la maneta, va trobar la porta ja tancada. No va tenir temps ni de renegar, que el cotxe havia arrencat. Es va quedar parada, mirant com s’allunyava carretera enllà.

   S’havia quedat sola, de matinada, en un marge de carretera, amb els peus descalços i un vestit massa lleuger tacat de fang. La llum grogosa del fanal amb prou feines il·luminava uns ulls envermellits de ràbia i la taca fosca del rímel que s’havia posat aquell vespre, amb tanta cura, abans de sortir de casa.

Read More