Posts Tagged "escriptora"


El traductor

El traductor


Posted on 24 oct., 2016

L’organització ha reservat alguns seients de primera fila, però la sala es va omplint i aquí no hi seu ningú. Dubto per un instant i se m’acudeix que si m’hi fico, qui serà el valent que em dirà alguna cosa. Però res, m’assec igualment a segona fila. Aleshores s’acosta una noia i, un per un, va retirant tots els cartells on hi diu “reservat”. Li pregunto: “així podem seure-hi?” Fa un gest despistat, com si hagués importunat les seves reflexions profundes i amb esforç em respon, sí, sí, endavant. Doncs molt bé, bonica. Arreplego moneder, jaqueta i bossa de paper amb el llibre recentment adquirit i m’hi trasllado. Que carai, val la pena aprofitar per estar ben a prop dels ponents. Els hi veuré els gestos, em fixaré en com mouen els llavis, detectaré el moment exacte en què fan una subtil caiguda d’ulls. Perfecte. Em poso còmoda, trec el llibre de la bossa i el vaig fullejant.

Durant una bona estona, sóc l’única a primera fila i això em comença a neguitejar, perquè sento la remor de la gent darrere però no veig ben bé què fan ni qui són. Això m’inquieta terriblement i em puja una bola carregada de nervis panxa amunt. Estic a punt d’atabalar-me i canviar de lloc, quan dues senyores somrients seuen al meu costat. Deixen una cadira buida, on apilen les coses. Ens saludem i continuem, elles amb la conversa, jo amb la lectura en diagonal. Així ja va molt millor. Aprofito per girar el cap un moment i espiar la sala.

Les cadires s’han anat omplint. Hi ha poca gent jove, jo i un grupet de tres nois a la banda dreta del passadís central. La resta són dones de mitjana edat i algun grup de senyors amb cabells blancs i americana. M’adono que sóc un element sospitós. Algú podria preguntar-se què carai hi faig, allà, quina mena de persona sóc. Em sento estranya i una mica em pugen els colors. He vingut per no ser vista, però sospito que crido l’atenció. Que comenci, si us plau.

Finalment, amb deu minuts de retard, apareixen a escena tres persones que reconec a la foto del fulletó: són l’editora, el traductor i la prologuista. Prenen posicions en el que representa que és l’escenari, però que de fet són quatre butaques folrades de tela gris a peu de terra, davant de quatre micròfons. Una posada en escena molt atmosfèrica i adient. Baixen els llums i em relaxo una mica.

El primer que fan els ponents és advertir-nos: l’escriptora arribarà tard. Però no patiu, diu l’editora, que mira de connectar amb el molt honorable públic a base de somriures empàtics, altament expressius: arribarà segur, segur, segur. Amb tant d’èmfasi, aconsegueix fer dubtar al personal.

Per anar fent temps, a l’escenari engeguen a parlar del llibre. Comença la mateixa editora, que explica com es van decidir per l’obra i com van pensar la il·lustració de la coberta, els colors i tot plegat. És una dona simpàtica, amb la cara rodona i un gran somriure sota unes contundents ulleres de pasta marró. Una espècie de gran matriarca de les lletres.

De seguida s’excusa dient que ella no és pas l’experta de res i que tot allò no és gens interessant. I per tant, dona pas a la prologuista que es veu que té molt més a dir, una noia jove i alegre que parla amb desimboltura sobre context i vida de l’autora. Després, amb un to improvisat, passa a les anècdotes personals. Parla dels dies que ha estat passant a la ciutat i també de quan l’autora era jove i de qualsevol detall de la seva existència que ha aconseguit esbrinar. Que si va fer això, que si va dir allò altre. Ho trobo tot extremadament pertinent.

Aleshores, arriba per fi el torn del traductor. Ens farà la lectura d’un fragment, diu, molt seriós i a la sala es percep l’emoció continguda. El traductor és menys de somriures que les seves companyes d’escenari. S’inclina endavant, pren el llibre i l’obre per la pàgina escollida, sostenint-lo ben alt amb la mà esquerra i apuntalant el colze damunt del genoll. És un home jove i barbut, vesteix texans i vambes i un jersei gris finet amb coll de pic. Té un punt tímid del tot deliciós, i alhora es mou amb una naturalitat que de seguida fa pensar que té experiència i saber fer.

Comença la lectura del conte amb una veu greu i masculina que deixa la sala en silenci sepulcral. No em sento ni la pròpia respiració, que dec haver pausat per escoltar-me’l més atenta. Les celles se li alcen al ritme de les paraules que va desgranant. Ara parla de revolucionaris i tsarines i d’un personatge femení, que hi somia. El seu rostre, amb aquell nas afilat i els llavis prims expressa suprema concentració. Quan el significat del que ens llegeix pren rellevància, força la boca cap a un costat i fa que sí lleugerament amb el cap, emfasitzant les paraules.

Ja no escolto ni què diu, però noto que fins i tot el fotògraf de la sala s’ha encomanat de la intensitat del so de la seva veu i dispara frenèticament l’obturador. Es col·loca davant les butaques, a mig camí entre el traductor i jo, i per un moment me’l tapa i això em fa emprenyar. Però de seguida el perdono, quan entenc que el vol captar en primer pla i veig les seves galtes de pell fina dins la pantalla de la càmera, les parpelles baixades, amb la vista fixa en les paraules del text, sota una llum íntima i irreal.

A cada punt i a part, treu una mica la llengua, es mulla els llavis i reprèn a llegir amb més força. Ara la protagonista del conte passa un mal moment i ell arrufa el nas i fa cara de patir amb ella. Amb un dit va resseguint la frase on es troba però jo em fixo en la mà que aguanta el llibre, ampla, angulosa i el braç consistent que la sosté, amb aquell borrissol morè sobre la pell clara.

Sí, el traductor és un home sexy. No em sembla que això pugui passar desapercebut a cap de les femelles que hi ha a la sala. És cert que té aquella panxa prominent, la de la bona vida, però això no li resta ni mica d’atractiu. El nas és tot ell particular. Amb les ales tirades cap amunt i enrere, dibuixant unes narius ovals i fosques; és com si hagués estat dissenyat en perspectiva, i li dona un aire de personatge malvat, de professor estranger que seu en un banc dels Estanys del Patriarca una llit de lluna plena.

Me’l miro, amb el seu nassarró estrany i aquella panxa i tot ell tan seriós i em ve molt de gust fer-li aixecar la vista i dir-li, quina panxota que tens, oi? Li faria tot de brometes burxadores, però rient i amb simpatia. Ell riuria i diria, bé, és la bona vida, és clar. Me’n sortiria perquè, poc o molt, sóc maca i jove, i a ell l’afalagaria tenir una fan que és bonica i que li fa cas i el valora pel que fa i pensaria, que dolenta!, i això el faria excitar una mica. Ho sé perquè tampoc seria el primer cop que li dic dolenteries a un home i se les pren la mar de bé.

I tant que ho seré, de dolenta, amb ell. Ara que ja no en sóc tant, potser em trobaré la dolenteria una mica rovellada però em sembla que això és com anar en bicicleta i ho reprendré ben aviat. N’he abandonat el costum perquè dec haver madurat però amb ell, mira, m’ho puc permetre perquè tampoc cal ser feliç i centrat amb tothom, a tothora i a tot arreu. Li faré brometes cíniques sobre les seves entrades, sobre el seu nas de dimoni tan estrany i aquella pell tan blanca que sembla que només li toqui la llum del flexo i la del seu ordinador a altes hores de la matinada. Que no vas a la platja, traductor? Vine, que jo t’hi porto.

Quan acaba la lectura del conte, es fa un breu silenci i em miro el rellotge de cua d’ull. Passen més de quaranta minuts de l’hora prevista per l’inici de l’acte i l’escriptora encara no ha arribat. Han estirat les presentacions protocol·làries fins al seu límit natural. A partir d’aquí, naveguen sense rumb. L’editora, desconcertada, mira de proposar temes de debat. La prologuista fa cara de no tenir res més a dir. Els minuts s’escolen, però de moment, ni rastre de l’estrella de l’acte. Des de primera fila, puc sentir la tensió dels ponents, amoïnats, “i si al final no es presenta?” Darrera meu, percebo la impaciència del públic, que l’espera, més que a ningú, a ella, la gran escriptora, la diva, el mite vivent. En canvi, jo em miro el traductor i penso que deu estar encara més nerviós que jo i això em dóna força i faig un somriure malèfic i baixo la mirada per a que no es noti tant.

Mentrestant, en aquest instant de crisi, només ell s’erigeix en heroi salvador. És un home de recursos que no defrauda. Atrapa al vol un suggeriment de l’editora i arrenca a parlar del llenguatge de l’obra, “tan cru i tan treballat”, diu, i de com ha escollit les paraules justes per mantenir-se sempre fidel a l’autora. Semper fidelis. Per un moment, me l’imagino abillat de Marine i carregant un sarró militar a l’espatlla nua i tatuada. Ell segueix parlant, impertorbable, i fa anar el llibre d’una mà a l’altra, com dient-nos, aquí dins ho teniu tot, i de tant en tant en remena algunes pàgines, que té senyalades amb etiquetes de colors, i troba alguna frase d’exemple per fer-nos notar.

S’ha de reconèixer que té sang freda, el traductor, i a més a més ha vingut ben preparat perquè en sap un ou, aquest home. La primera vegada que el vaig veure, ja em va deixar atònita amb aquest fluir seu. Va ser en una petita llibreria de barri, on eren tan pocs els que assistien a la presentació que arribats a un cert punt, fins i tot els que se suposava que formaven part del públic es van acabar presentant. Jo sóc el llibreter i he organitzat l’acte, deia un; jo sóc un company traductor, diu un altre mentre li somriu; jo l’editor. I quan només quedava una servidora per dir qui era, i mira que tenia tota la intenció de quedar-me ben muda i tranquil·leta sense fer soroll, el mateix editor em pregunta, i tu qui ets, així, pel boc gros. Em vaig posar de tots els tons de vermell possibles i vaig dir, jo…ehm, no sóc ningú, jo! Només una pobra lectora morta de vergonya. Però el traductor em va somriure i va arrencar a parlar i vaig poder respirar tranquil·la i anònima de nou.

I així, de llibre en llibre, resulta que al final m’hi vaig aficionar, a això d’anar-lo a veure. Com que tradueix com un energumen i no para de treure novetats, presenta ara aquí, ara allà, sempre parlant d’aquesta manera seva tan solemne i alhora desmenjada, tot estranyament barrejat. Els llibres que tria m’interessen, les coses que diu m’interessen. També m’interessa com les diu i un dia, amb sort, me les dirà només a mi, i jo també n’hi diré algunes. Vaja, que tindrem una conversa. Potser avui.

Una vegada ja ho vaig provar, però va ser un intent fallit que més valdria enterrar. Vaig anar a un esdeveniment en què es parlava d’un llibre que devia estar de moda, perquè havia reunit una mica més de gent del que era habitual, en el que es feia dir una llibreria alternativa. Que entenc que deu ser un subterfugi per no haver de dir-ne guai, perquè no semblaria natural que la mateixa llibreria s’anomenés a sí mateixa llibreria guai. Ja ho té, això de la guaiesa, que s’ha de fer com qui no vol la cosa, desesforçadament i amb naturalitat extrema, fent veure que s’ha assolit aquell estat de gràcia per pura casualitat.

Justament en aquella ocasió, quan van obrir el torn de debat, se’m va acudir, imprudent de mi, d’aixecar el braç i fer una pregunta que em tenia amoïnada. Era una pregunta genèrica, no pas particular i gens concreta. En definitiva, una d’aquelles que més que mirar d’aclarir alguna cosa, era com fer volar coloms.

Quan preguntes, especialment en un lloc com aquell, els caps de tots els presents es giren immediatament per observar-te i saber d’on ve la veueta que els interpel·la. Que ja entenc que era una cosa d’esperar, però és que em va agafar de sorpresa allò de tenir tots aquells cervells prestant atenció a les meves paraules. No m’havia adonat a temps que preguntar era extremadament perillós. El risc de fer una pregunta banal, o que sembli banal, en lloc d’intel·ligent i aguda, és immens. I pot passar que sense voler-ho, et surti una pregunta pretensiosa, o encara pitjor, intel·lectual. I aleshores ja ets mort, perquè resultaria tot una mica massa literari, i per tant, adéu naturalitat, adéu guaiesa i fins mai.

Doncs bé, vaig morir per dins cent vegades en aquell instant perquè a fe de déu que no vaig quedar gens contenta de com em va sortir la pregunta i encara menys de la resposta del traductor que va ser rotunda, com una llança que em travessava l’ànima i la partia en dues pietoses meitats: “no ho sé”. Que és com dir, a qui se li acudeix preguntar això. I és així com vaig aprendre que hi ha coses de les quals no es pot parlar. Coses que val més ni mencionar, passar-hi de puntetes com si no existissin, perquè portar-les a l’esfera del tangible i real és com trencar un pacte sagrat. Que més valia estar en silenci. Les galtes em cremaven per dins la pell, mentre somreia fent veure que la resposta em semblava la mar de bé.

Ell, en canvi, no somreia gens i fins i tot feia cara d’incòmode. O potser no, potser només era una cara indiferent. I qui sap si l’actitud distant era cosa de la pregunta, de fet, perquè val a dir que, mirat en perspectiva, em sembla que manté la seva expressió seriosa a perpetuïtat, independentment de l’ocasió. Ni que cent mosquetes de l’Ussuri li rondessin la pell, ell no s’immutaria.

De fet, el traductor és un mestre absolut de guaiesa, un tio guai com la copa d’un pi. La seva tècnica, invisible a ulls profans, consisteix en un encertadíssim i escàs ritme de riures i somriures i s’ha de reconèixer que ha assolit un nivell d’absoluta perfecció. Fins i tot quan fa broma l’expressió li roman impassible. M’adono que només riu si l’acudit el fa algú altre; i ben mirat tampoc amb un acudit qualsevol, només amb les bromes populars o fins i tot grolleres, perquè si la brometa és d’aquelles de pensar o de saber coses, aleshores no. Aleshores fa un mig somriure, com si l’hagués entès només molt a pesar seu, o bé per casualitat, a mitges, i sempre amb una expressió pensativa i confusa, talment un com ell no tingués dret a entendre o a trobar graciós aquella mena d’acudits elevats. Doncs si el que necessita és fer veure que no existeix res que s’elevi més enllà del mundà, que es prepari, perquè he vingut previnguda i de coses prosaiques jo també en sé dir.

Mentrestant, l’acte no s’atura, el traductor encara xerra de les paraules i de la llengua i va estiregassant els minuts, però la diva no apareix i editora i prologuista miren de sufocar l’angoixa com millor poden. Se’ls hi nota perquè van estossegant lleugerament, fent roncar la gola i aixequen els ulls amb ànsia cap al rellotge de paret.

Fins que finalment, i sense previ avís, el flux de paraules del traductor es veu interromput pel so de la porta de l’ascensor obrint-se i tothom es gira per veure qui arriba. La gran escriptora, el mite vivent, fa acte de presència. L’acompanya una comitiva formada per un assistent que li indica el camí fins a l’escenari, un càmera, de vídeo que no es perd detall dels seus moviments i el director del centre que l’observa extasiat i fa cara satisfeta (segurament es felicita per dins d’haver aconseguit portar a casa seva aquella patum universal i còsmica).

L’escriptora és una dona alta i prima com un bastó, vestida tota de negre i coberta amb una capa de llana amb ribet pelut que l’embolcalla sencera, un barret d’ala ample i sabatetes de saló. Tota ella es mou ben a poc a poc com si fos una cosa molt delicada i, tot i que no arribo a sentir-ho amb claredat, em fa la impressió que els ossos li xerriquen. Si no fos per tot l’attrezzo que duu al damunt, em semblaria una vella mare d’un poble errant, soferta i resignada, amb aquell cos que sembla un secall i la cara solcada d’arrugues, encara que miri de dissimular-les sota un maquillatge elegant.

Amb l’espectacular arribada, tant esperada, entre el públic es va escampant un murmuri d’aprovació que evoluciona cap a un fort aplaudiment i a l’escenari les cares d’alleujament de l’editora i la prologuista són dignes de veure. El traductor també somriu complagut.

Els ponents s’aixequen i li donen pas cap a la butaca del centre de l’espai, que l’espera òrfena des de fa quasi una hora. Tots tres li fan mirades tímides que ella respon amb uns ulls cansats. L’editora mira de mantenir-se dins la normalitat, però la prologuista ha pres una expressió llastimosa de gosset falder, conforta la nouvinguda i li col·loca bé el micro mentre l’escriptora pren seient i deixa la bossa de mà a un costat. Se li tomba, la recull i per uns instants sembla la dona més desubicada del planeta. Hi ha nervis per tot arreu.

El traductor, al seu costat, també s’ha anat fent petit. Ha desencreuat les cames i ara recolza les dues plantes dels peus a terra, com un bon noi a classe de catequesi. Posa les mans endreçadament sobre els genolls i es recol·loca les ulleres amb un cop de dit índex. Un somriure cortès se li ha quedat petrificat als llavis.

A la fi comença a parlar l’escriptora. Abans de res es disculpa per la tardança, no es troba gaire bé, diu, i la prologuista li va fent la traducció simultània pels pobres mortals de la sala que altrament no l’entendríem. Té un parlar que sembla que suri sobre l’aire, que no toqui de peus a terra; és així ella, volàtil i vaporosa com una dent de lleó. Xerra d’això i d’allò i després ens explica una història que es va inventant, i que succeeix en racons foscos d’una ciutat decrèpita i és plena de personatges misteriosos i intangibles.
Reconec que no he entès gaire res de la història, perquè en lloc d’escoltar-me la traducció de la prologuista (allò comprensible) em dedico a deixar-me portar per les paraules exòtiques que van sorgint dels llavis de l’escriptora i m’estremeixo amb el so de la seva llengua que sembla feta de mel i pa negre. I ben mirat tant me fa què diu.

Suposo que el públic deu pensar que quina sort poder tenir-la allà, a la gran escriptora, al mite vivent. Però a mi, ara mateix, em sembla un ésser llunyà, llunyà, i fins i tot les paraules dolces que diu les trobo molt llunyanes i les seves històries també ho són, amb aquelles dones desesperades que viuen en pisos minúsculs amb terres de linòleum. Jo ni tan sols sé què és un terra de linòleum perquè al pis hi ha parquet i quasi a tot arreu ara. Ni tan sols una dona desesperada sóc, perquè les coses em van prou bé i tinc qui m’escalfa el llit a casa.

Comprenc que si la veig tan lluny, en el fons, és perquè el llibre me l’he comprat abans d’entrar, cosa que és un error crucial, que ja l’hauria d’haver llegit, perquè aleshores, encara que la desesperació de què ella parla em queda força enrere, encara que no fos més que un imatge borrosa al fons del cervell, sé que me la sentiria a prop de nou. La sentiria meva, perquè també la conec, i perquè són coses que qualsevol pot entendre, coses humanes, si s’expliquen d’aquella manera que els escriptors saben explicar. Tot ens queda més a prop del que és en realitat, quan algú ha trobat les paraules justes per dir-ho. Per això ara em torno a mirar al traductor, seriós i concentrat en el que explica l’autora.

Si no fos per ell, no sabria res del què passa est enllà, a les terres ignotes on es parla i s’escriu tot allò que ell tradueix. Això és molt. Ha posat tantes i tantes paraules juntes, una rere l’altra, formant una llarguíssima filera plena de sentit. Penso que, amb cada frase que ell tradueix, se n’omple una mica, de l’escriptora; i en aquest cas rai, que ella és viva, però quan tradueix a d’altres, que ja són morts, és com si tot el que quedava d’ells ara visqués dins el cervell del traductor i per tant porta amb sí un trosset de cadascun d’ells i així va pel món, tot ple de de trossets d’ànimes mortes i de les seves paraules. Moltes paraules, enfilades amb cura al lloc correcte, una rere l’altra. Em pregunto on el troba tot aquest encert. Si li obrís el crani i li xuclés les neurones que emmagatzemen les paraules amb un canyeta de plàstic m’ompliria jo també de tot el que ha traduït i qui sap si se me n’encomanaria alguna cosa. Però com que això no ho puc fer (que seria delicte) doncs alguna altra manera d’omplir-me’n hauré de trobar.

El discurs de l’autora s’ha anat apagant. Poc a poc les seves paraules flaquegen, sembla que se li ha acabat la corda, cada vegada fa més pauses i més llargues entre frase i frase. Finalment, demana al públic que faci preguntes i s’estén entre els assistents una espècie de vergonya col·lectiva, un enrojolament compartit. Algú aixecarà el braç i demanarà el micro, però no seré pas jo, que ja he après que val més ser prudent i estar-se en silenci.

La primera valenta és una dona que ha vingut amb sa mare, estrangera, i té molt d’interès en parlar amb l’escriptora i diu que la coneix bé. Després, un senyor amb gavardina i encara fan preguntes algunes persones més, que l’escriptora respon pacientment. Cada vegada que algú alça el braç, el càmera s’hi acosta i els grava mentre formulen la pregunta i després a l’autora i així durant ben bé vint minuts fins que es fa evident que la pobra està esgotada de debò i l’editora dóna l’acte per acabat. El públic fa un gran aplaudiment i tothom comença a recollir.

És el meu moment. Agafo les coses de pressa i m’aixeco sense saber cap on vaig ni com hi aniré. A la panxa, hi tinc una atracció de fira que puja i baixa i potser més tard hauré d’anar a vomitar però per ara aguanto. M’acosto al passadís central, però vet aquí que l’autora, que roman encara asseguda a la butaca del mig, és abordada per una tribu de lectors que, llibre en mà, demanen signatura. Fins i tot s’ha format una fila que dificulta el pas. De cua d’ull, vaig espiant al traductor, que ha iniciat conversa amb el grup dels joves de la banda dreta.

Ara és justament quan hauria de dir-li alguna cosa. Alguna cosa contundent i assertiva, o millor encara, violenta i que el deixi fora de joc. Tot i que potser sí que seria un pèl excessiu si li dic, bon vespre i quina panxota que fas. Aquests nois amb qui xerra quedarien al·lucinats. Li hauria de dir alguna cosa més inspirada abans de passar directament a la panxa i fer-lo riure i mirar-me’l als ulls i endur-me’l a prendre alguna cosa junts i tot plegat. Això de la panxa, dit així, de cop, ben mirat potser tampoc li faria tanta gràcia. Potser li podria dir simplement que em sembla que enfila molt bé les paraules. Però això no és gens violent, més aviat seria una mica lamentable i molt en contrast amb el tema de la panxa, així que suposo que tampoc acabaria de quallar. Potser li podria parlar de la gran escriptora o dels altres senyors que porta al cervell, i de les coses que em vénen ganes de fer-li, però de tot això ja hem quedat que no se’n pot parlar, que aleshores farà aquella cara marmòria i jo m’ensorraré com si sota els peus hi tingués el llot d’un riu mort que els al·luvions torrencials han colgat.

De cop, els nois es giren i arrepleguen les jaquetes de la cadira i tots junts, traductor inclòs, comencen a caminar cap a l’ascensor xerrant i rient, com si ja ho tinguessin tot resolt a la vida.

–On fem aquesta birra, doncs? –Pregunta un dels barbuts. El traductor alenteix la marxa, mira el mòbil i respon:

–Anem a plaça Llibertat, que hi ha la meva xicota amb unes amigues i després baixem tots junts.

Mentre passen pel meu costat, dissimulo i em poso a la cua de les signatures, amb el llibre en mà, fent cara de fervent admiradora. Un cop em superen, els observo entrar a l’ascensor i quan tanquen les portes, corro cap a l’escala i surto esperitada per la porta principal abans que tinguin temps d’arribar-hi.

Read More