“Totes aquelles persones estaven estretament lligades entre sí per la fe comú i s’esforçaven en no deixar penetrar en el seu grup a qui no la compartia. Tenien les seves confraries i els seus àpats, on partien junts el pa, com si formessin tots una gran família. Tot això era comprès en la seva doctrina, en aquell “estimeu-vos els uns als altres”. Però, podien estimar algú que no se’ls assemblava? Era difícil esbrinar-ho.
Barrabàs no hagués volgut formar part d’aquests àpats de cap manera; la simple idea de barrejar-se així amb els altres el xocava. No volia ser res més que ell mateix, i allò era tot.
Tanmateix, els cercava.
Fins i tot simulava la intenció de voler esdevenir un més… si tan sols arribés a comprendre bé la nova creença.”