Idees


La deriva russa


Publicat el 20 nov., 2015

Diuen els que en saben, que hi ha dues maneres bàsiques d’afrontar una negociació. Si es tracta d’una negociació distributiva (quina part del pastís s’endú cadascú) és natural, fins a un cert punt, considerar l’altra part com un adversari perquè tot allò que s’endugui l’altre és el que no t’enduràs tu. En canvi, en la negociació que afronten Junts pel sí i la CUP ens trobem davant d’un procés completament diferent, quasi oposat. Es tracta de teixir un acord de cooperació vers un objectiu comú. Per un acord d’aquest tipus, és essencial considerar l’altra part com un aliat i crear un clima de confiança mútua que propiciï el naixement d’un sentiment d’equip. Aquest equip parlamentari de 72 diputats s’haurà de fer costat durant els divuit mesos més complicats de la història recent del país. Necessiten més que qualsevol altra cosa refiar-se els uns dels altres.

Ni atiar una guerra mediàtica d’articulistes i tertulians que insulten i menystenen, ni fer pintades a les portes dels locals semblen indicar una disposició gaire favorable de les parts a considerar l’altre com un aliat. Si la feina dels negociadors no s’emmarca en entorn global que generi confiança, es dificulta l’entesa. Potser ens caldria posar-nos en un marc de cultura del pacte, no només a nivell polític, sinó també a peu de carrer o de xarxa social. Opinar, argumentar, explicar-se i sobretot mirar de comprendre els punts de vista de l’aliat són actituds imprescindibles. Insultar, amenaçar d’abandonar el projecte o atribuir intencions il·lícites a l’altra part, no ens portaran cap a una solució final positiva on tothom hi surti guanyant. A Catalunya, aquesta solució existeix, però per arribar-hi necessitarem fer un canvi en la deriva que hem pres fins ara.

Proposo que, després de la primera investidura fallida, fem una mica d’autocrítica pactista. Hem assolit aquest marc de confiança? No. Una gran part de la massa social catalana ha reaccionat a la tensió de les converses i a la por del no-acord amb pessimisme i amb el què anomenaria una deriva russa: una certa glorificació del líder, crides contínues a la unitat i al govern fort i, el pitjor de tot, demonització de l’altre. Per tal de desmuntar qualsevol proposta que passi per fer Mas president, s’ha promulgat un argument de “reductio ad stem caput” (altrament dit: li voleu tallar el cap al president). Però entre “enviar Mas a casa” i “només Mas pot ser president“ hi ha moltes solucions de consens que poden materialitzar la idea que la independència és sinònim de transversalitat i treball en equip. Una idea que fa quatre dies posava d’acord a tot l’arc independentista. Fer aquest pas reforçaria la legitimitat internacional i deixaria descol·locats els nostres adversaris, els de debò. Segur que hi ha un espai adient per encabir les aportacions de cadascú al camí que hem de recórrer junts.

Convindria doncs dedicar el temps que ens queda (i encara ens en queda força) a reconduir aquesta deriva russa, tant visceral, i mirar de transformar-la en una més racional deriva noruega. Així podríem començar a usar la nostra intel·ligència col·lectiva constructivament, com fan al país de les grans decisions estratègiques. Si volem arribar a un veritable consens a la manera nord-europea, durador i sòlid, que ens permeti superar els divuit mesos més difícils del repte independentista, hem de deixar de considerar qualsevol concessió com una “baixada de pantalons”. Aquesta actitud basada en l’orgull, tan torera, tan poc conciliadora, no ens duu a bon port. Segueix fonamentant-se en la idea de que l’altre és un adversari i que davant seu o perdem o guanyem. Si debò assumim que en l’altre hi tenim un aliat, cada concessió, pròpia o aliena, és una petita victòria vers l’objectiu comú.

Per a fer-ho, cal que tant els polítics de Junts pel sí com els de la CUP siguin pro-actius amb els seus entorns i els demanin d’usar un llenguatge i argumentació que no vexi, sinó que sedueixi. I alhora, cal que es deixin seduir per les visions de l’altre per crear un marc de treball comú. Si els dirigents de la CUP són tan coherents com sembla, sabran explicar a les bases la bondat de la proposta que presentin a l’assemblea del 29 de novembre i aconseguiran que s’aprovi. Si Mas és veritablement el líder que molts intuïm, sabrà aglutinar l’entorn conservador al voltant d’un acord que porta a l’independentisme cap a la seva realització final. Ja sigui amb ell de president o de conseller en cap.

Segueix llegint

Quedem com a amics


Publicat el 21 oct., 2015

A principis del 2013 les coses m’anaven bé, tenia un sou i ganes de pagar una quota que contribuís a fer país. Així que vaig decidir fer-me militant d’Esquerra. Creia que aquest era el projecte on els meus 12 € mensuals més bona feina farien, pels valors del partit, per la seva història i el seu arrelament. Aleshores tampoc me’n feia un gran què, d’això de ser militant. Simplement anava pagant.

Doncs resulta que dec ser una mica ingènua. Pel que es veu, al fet de ser militant, se li atribueix una mica més de significat. Se n’espera alguna cosa més que la quota, d’un militant. Per curiositat, vaig assistir a alguns congressos. Em va interessar i agradar el que s’hi deia, però no n’hagués fet una adhesió sense fissures. Sentint la Marta Rovira explicar que ERC abraçava la socialdemocràcia, vaig entendre que la meva militància per força havia de ser, en tot cas, temporal. Tinc un respecte infinit per la socialdemocràcia però no la sento com a casa meva. Bé, em vaig dir, quan Catalunya sigui un estat, ja faré un pensament.

A desembre de 2014 em van proposar entrar en política municipal al meu poble i em va fer molta il·lusió. Des d’aquell moment, i fins el 13 de juny, vaig viure uns mesos molt intensos de feina i aprenentatge. Amb la resta de l’equip, vam treballar de valent en un projecte on hi vèiem un futur i la possibilitat de construir alguna cosa de valor per Montmeló. Hi vam posar moltes esperances. Personalment, agraeixo per sobre de tot l’oportunitat d’haver conegut persones interessants i enriquidores, tant al poble com a la comarca. En definitiva, estic molt contenta d’haver acceptat.

Lamentablement, les coses no van anar de la millor manera. Del 13 de juny ençà, la situació al poble es va complicar enormement. La lliçó que he après és que la política municipal pot ser tan gratificant com devastant, i totes dues pel mateix motiu, la proximitat. Em vaig disculpar un a un amb els votants que em van fer saber que havien dipositat la seva confiança en mi. Tant pels meus errors, els propis, com pels que no em pertanyen. Hauria d’haver sabut veure molt abans que amb la meva feina contribuiria a que succeís el que finalment va passar.

Entre el 13 de juny i el 3 de setembre, els companys i jo estàvem a l’espera que la cúpula d’Esquerra oferís una solució que només des de dalt es podia articular. En lloc de solució, ens van oferir abandó. En la conversa telefònica que vaig tenir el dia 4 es va trencar tota la confiança en aquells que tenien la clau per retornar ERC Montmeló a un veritable projecte municipal. Era clar que preferien no fer-ho. En definitiva, es van conformar. Per ells, en la distància, tot allò era un mal menor.

Per deferència al partit, vaig esperar al 28 de setembre per donar-me de baixa com a militant. Finalment, puc dir amb orgull i alegria que no represento ERC Montmeló i que ERC Montmeló no em representa. Necessitava, amb urgència, recuperar la meva condició de ciutadana, després de mesos d’encarar la pregunta, insistentment repetida, “però ara qui és ERC Montmeló?”, sense poder donar una resposta concloent.

Voldria sobretot deixar clar que la decisió no té res a veure amb la gestió de les persones del partit a la comarca, que han estat sempre al peu del canó mirant de resoldre la situació amb coneixement de causa i visió de futur. Estic molt agraïda a en Jaume, l’Oriol, el Kike, el Marc i el Ramon per les seves mostres de suport i complicitat, així com a la resta de companys dels pobles veïns. Sé que van fer el que van poder, pensant en el millor pel nostre poble i pel futur d’Esquerra.

Per això, en lloc fer sang (estalviem-nos el drama), proposo que quedem com a amics. El meu respecte per Esquerra continua ben viu. Una mica esgarrinxat, això sí, per la falta d’afany de la cúpula per donar suport als que viuen de prop la política municipal i saben què s’hi cou. Potser seria bona idea si aquests secretaris i vicesecretaris de polítiques municipals, internes i demés escoltessin amb atenció què els expliquen els que treballen a peu de municipi. I fessin un esforç sincer per estar al seu servei, en lloc de conformar-se amb una solució que l’únic que té de bo és que no et fa sortir a la tele. Pensava que allò de que els draps bruts es renten a casa formava part del passat.

Pel que fa a Montmeló, no crec que Esquerra hi faci grans resultats en una bona colla d’anys. Votar és qüestió de confiança i aquí s’ha esquinçat a base de bé. Malaguanyada feina feta. Ha triomfat la mediocritat!

Segueix llegint

Pixar (amb perspectiva de gènere)


Publicat el 7 oct., 2015

Estic farta de fer cues quilomètriques als lavabos de dones. De trobar-me la clàssica filera de fembres en silenci, amb cara de resignació i braços creuats, mentre espiem de cua d’ull un vàter buit a través de la porta entreoberta del bany d’homes. És ridícul. O bé els arquitectes (i aquí hi incloc les arquitectes) aprenen a dimensionar els lavabos públics de forma proporcional al temps d’estada de cada gènere o bé fem tots els banys unisex. Però això no pot seguir així.

També estic farta, però molt farta, de trobar els vàters de dones sempre bruts. Pixats, literalment. Si totes seguéssim a la tassa per fer les nostres coses seria impossible deixar ni una sola gota al reposa-cuixes. Però les dones creixem educades en una exigència higiènica fora mida i sovint llepafils. “No t’asseguis nena que encara agafaràs alguna cosa.” Perdoneu però és molt difícil encertar mentre fas equilibris amb el cul enfora, la jaqueta en una mà i el bolso penjat de l’espatlla, sense poder ni veure on carai és el forat. És evident que no encertarem sempre i de fet m’estranya que encertem mai. O seiem totes (i aquí els incloc a ells quan van als lavabos unisex) o haurem d’estar sempre fent equilibris.

Ara bé, del que més farta estic de tot, és de no veure mai cap dona fent una pixadeta als matolls quan el món és ple d’homes amb la tranca fora pixant a qualsevol racó. Les dones o bé ens aguantem la pixera o bé ens amaguem per pixar com si fos un acte d’indecència moral. Que ja em diràs, si vestida i ajupida i amb el cul mirant als matolls caldria que ens caiguessin els anells d’aquesta manera. Doncs ens cauen, pel que es veu. Si no ens tapen dos metres bons de malesa, no pixarem. D’això en diria pudor asimètric. Me’l sento jo mateixa quan no em puc aguantar més i dic, a la merda, jo pixo aquí, i vaig per descordar-me els pantalons, però a l’últim moment m’hi repenso i faig un val més que no. I amb la bufeta plena i ranquejant, continuo a la recerca d’un lavabo pudent on, després de deu minuts cua, poder pixar tot fent equilibris. I la joia de fer pipí amb el cul a l’aire lliure, ja me la puc pintar a l’oli.

Per si aquestes bajanades del dia a dia no fóssin prou, deixeu-me que us expliqui la que em va passar una vegada a la universitat. Érem a classe presentant un treball sobre la petja ecològica individual, pel qual havíem respost enquestes sobre els nostres hàbits personals. Un company explicava els resultats de la part de l’aigua i deia que les dades no eren fiables perquè hi havia gent que responia coses sense cap mena de sentit. “Com per exemple n’hi ha un que diu que va al lavabo quinze cops al dia! Absurd!” Evidentment, aquella era la meva enquesta (bufeta petita, amics). Vaig aixecar el braç i vaig mirar d’explicar-li que absurda devia ser, en tot cas, la seva refotuda visió fal·locèntrica del món.

Segueix llegint

El que he après a la campanya


Publicat el 30 set., 2015

La campanya del 27S no sé si haurà estat la de la nostra vida, però sí que puc dir que l’he trobat d’una intensitat excepcional. Han estat quinze dies d’anar amunt i avall per la comarca repartint fulletons i parlant amb la gent, un a un, cos a cos. Tocant de ben a prop què és, què fa i com respira la gent del Vallès. Un ja s’imagina, de casa estant, que hi ha de tot. Però és que no és el mateix saber-ho (teòricament) que viure-ho i sentir-ho.

Hi ha hagut moments alegres i emotius, però també moments d’alta tensió. Mentre repartíem fulletons amb un somriure, hi havia qui et girava la cara i no et deia ni bon dia. És normal, els fulletons són emprenyadors, vinguin de qui vinguin. També hi havia gent que es mirava el material i et deia: jo no en vull saber res d’això. Aquí ja et preocupes una mica perquè, escolti’m, el saber no ocupa lloc. Per què no hauries de voler saber? A mi sempre m’ha interessat assabentar-me de com defensen la unitat d’Espanya els amics de SCC. Però reconec que aquesta actitud podria ser l’excepció.

El que ja no es pot passar per alt i descartar com a anècdota és la senyora que t’increpa pel carrer mentre encoles un cartell, tot cridant a viva veu: “lo que os habéis gastado en la campaña, haberlo puesto para hospitales.” És la democràcia, senyora! Sense el dret a conèixer i escollir lliurement els nostres representants, anem enrere i no endavant. Tampoc es pot ignorar aquella parella de senyors grans que et diuen: “yo no he votado en mi vida, pero esta vez sí, ¡que nos quieren echar de Cataluña!”. Qui els hi ha explicat semblant atrocitat i com és que s’ho han cregut? Per no parlar dels tres “con Franco se vivía mejor” o dels incomptables “la independencia es para tapar la corrupción y a vosotros os han engañado.” N’està segur, bon home, que a mi m’han enganyat, mentre que a vostè li mostren la imatge completa?

No sóc una gran analista, però m’atreviria a dir que aquestes són les persones que han fet de Ciutadans la segona força política del país. Què volen? Com ho volen? Per què ho volen? Estan segurament d’acord en una cosa: Catalunya ha de ser part d’Espanya. Però saben per què? Saben a quin preu? Comparteixen visions, arguments i dades?

El que és clar és que al bloc del no hi ha un clar vencedor. El votant unionista ha escollit l’opció que té el discurs més intolerant amb la realitat catalana. Més ideològicament difús. Més demagog. Per tant, tenim un problema, que no es resoldrà ignorant-lo (si no, analitzeu què tal li funciona ignorar els problemes a Rajoy). Seria un error pensar que vint-i-cinc diputats de C’s al Parlament no signifiquen res digne de menció. Sobretot, seria un error creure que aquest és el seu sostre.

Si us plau, tirem endavant, però sense fer veure que tot això no existeix. Que molts ciutadans recorrin a arguments fàcilment desmuntables ens dóna marge per treballar. No caiguem en la trampa menystenir, no fem discursos arrogants. Si diem que “se siente” i que “es fotin”, donem fuel als que no tenen arguments gaire sòlids, per refermar-se en aquest “no” que potser és poc informat però segurament molt sentit. Ara no cal fer una guerra de gallets amb l’unionisme de casa. El que cal és combatre la ignorància per a què més ciutadans tinguin millors criteris per a decidir. Explicar, informar, allargar la mà i seguir treballant.

Segueix llegint

Ja em perdonareu


Publicat el 28 jul., 2015

Ja em perdonareu però he tingut la gosadia de començar un blog. Que ja sé que no feia cap falta i com diuen sempre: ja està tot escrit. Però què voleu que us digui, llegeixo els articles dels altres i em fa enveja com s’expressen, com endrecen les idees i com les envien al món. No sóc prolífica ni tinc una ment brillant però com a tots els que ens interessem pel què passa al nostre entorn, ens agrada influir-hi, poc o molt.

Què carai, no em fa res admetre-ho: sóc addicta a tenir influència. A interaccionar amb els altres i que les meves idees tinguin impacte i a deixar-me impactar per les idees dels altres. Per poc que sigui, ja em satisfà. Per exemple, quan faig un tuit i veig que l’han llegit i que el tema qualla i que es discuteix animadament. O quan llanço una idea i la veig replicada, treballada i evolucionada en els discursos d’amics i companys. O encara millor, quan veig els que no em tenen cap simpatia copien les paraules que faig servir. Això sí que m’agrada. Una esgarrifança de satisfacció em recorre l’espinada. Ai, vanitat, vanitat! I què voleu fer-hi? És natura humana. Qui estigui lliure del goig d’influir que llanci la primera crítica.

En qualsevol cas, abans de posar-vos a criticar sense manies, feu-me un favor. Si veieu que xerro d’un tema i us ve el pensament que “la molt lloca ara desgrana una versió patxanguera de les disquisicions de Matxinkowski sense haver-ne llegit ni mitja paraula” o en general trobeu que tinc llacunes culturals insultants i indecents, feu-m’ho saber amb carinyo aquí sota ↓ als comentaris. Com que no sóc una persona gaire llegida potser necessitaré ajut. Mitja vida l’he passat entre números i l’altra mitja l’he dedicat a divertir-me, així que pot molt ben ser. Qualsevol suggeriment de lectura serà benvingut: literatura, filosofia, articles, el que sigui. Que no vol dir obeït, alerta. Farem el que podrem. Tingueu compassió.

Segueix llegint