Idees


Pixar (amb perspectiva de gènere)


Publicat el 7 Oct, 2015

Estic farta de fer cues quilomètriques als lavabos de dones. De trobar-me la clàssica filera de fembres en silenci, amb cara de resignació i braços creuats, mentre espiem de cua d’ull un vàter buit a través de la porta entreoberta del bany d’homes. És ridícul. O bé els arquitectes (i aquí hi incloc les arquitectes) aprenen a dimensionar els lavabos públics de forma proporcional al temps d’estada de cada gènere o bé fem tots els banys unisex. Però això no pot seguir així.

També estic farta, però molt farta, de trobar els vàters de dones sempre bruts. Pixats, literalment. Si totes seguéssim a la tassa per fer les nostres coses seria impossible deixar ni una sola gota al reposa-cuixes. Però les dones creixem educades en una exigència higiènica fora mida i sovint llepafils. “No t’hi asseguis, nena, que encara agafaràs alguna cosa.” Perdoneu però és molt difícil encertar mentre fas equilibris amb el cul enfora, la jaqueta en una mà i el bolso penjat de l’espatlla, sense poder ni veure on carai és el forat. És evident que no encertarem sempre i de fet m’estranya que encertem mai. O seiem totes (i aquí els incloc a ells quan van als lavabos unisex) o haurem d’estar sempre fent equilibris.

Ara bé, del que més farta estic de tot, és de no veure mai cap dona fent una pixadeta als matolls quan el món és ple d’homes amb la tranca fora pixant a qualsevol racó. Les dones o bé ens aguantem la pixera o bé ens amaguem per pixar com si fos un acte d’indecència moral. Que ja em diràs, si vestida i ajupida i amb el cul mirant als matolls caldria que ens caiguessin els anells d’aquesta manera. Doncs ens cauen, pel que es veu. Si no ens tapen dos metres bons de malesa, no pixarem. D’això en diria pudor asimètric. Me’l sento jo mateixa quan no em puc aguantar més i dic, a la merda, jo pixo aquí, i vaig per descordar-me els pantalons, però a l’últim moment m’hi repenso i faig un val més que no. I amb la bufeta plena i ranquejant, continuo a la recerca d’un lavabo pudent on, després de deu minuts cua, poder pixar tot fent equilibris. I la joia de fer pipí amb el cul a l’aire lliure, ja me la puc pintar a l’oli.

Per si aquestes bajanades del dia a dia no fóssin prou, deixeu-me que us expliqui la que em va passar una vegada a la universitat. Érem a classe presentant un treball sobre la petja ecològica individual, pel qual havíem respost enquestes sobre els nostres hàbits personals. Un company explicava els resultats de la part de l’aigua i deia que les dades no eren fiables perquè hi havia gent que responia coses sense cap mena de sentit. “Com per exemple n’hi ha un que diu que va al lavabo quinze cops al dia! Absurd!” Evidentment, aquella era la meva enquesta (bufeta petita, amics). Vaig aixecar el braç i vaig mirar d’explicar-li que absurda devia ser, en tot cas, la seva refotuda visió fal·locèntrica del món.

Segueix llegint

El que he après a la campanya


Publicat el 30 Set, 2015

La campanya del 27S no sé si haurà estat la de la nostra vida, però sí que puc dir que l’he trobat d’una intensitat excepcional. Han estat quinze dies d’anar amunt i avall per la comarca repartint fulletons i parlant amb la gent, un a un, cos a cos. Tocant de ben a prop què és, què fa i com respira la gent del Vallès. Un ja s’imagina, de casa estant, que hi ha de tot. Però és que no és el mateix saber-ho (teòricament) que viure-ho i sentir-ho.

Hi ha hagut moments alegres i emotius, però també moments d’alta tensió. Mentre repartíem fulletons amb un somriure, hi havia qui et girava la cara i no et deia ni bon dia. És normal, els fulletons són emprenyadors, vinguin de qui vinguin. També hi havia gent que es mirava el material i et deia: jo no en vull saber res d’això. Aquí ja et preocupes una mica perquè, escolti’m, el saber no ocupa lloc. Per què no hauries de voler saber? A mi sempre m’ha interessat assabentar-me de com defensen la unitat d’Espanya els amics de SCC. Però reconec que aquesta actitud podria ser l’excepció.

El que ja no es pot passar per alt i descartar com a anècdota és la senyora que t’increpa pel carrer mentre encoles un cartell, tot cridant a viva veu: “lo que os habéis gastado en la campaña, haberlo puesto para hospitales.” És la democràcia, senyora! Sense el dret a conèixer i escollir lliurement els nostres representants, anem enrere i no endavant. Tampoc es pot ignorar aquella parella de senyors grans que et diuen: “yo no he votado en mi vida, pero esta vez sí, ¡que nos quieren echar de Cataluña!”. Qui els hi ha explicat semblant atrocitat i com és que s’ho han cregut? Per no parlar dels tres “con Franco se vivía mejor” o dels incomptables “la independencia es para tapar la corrupción y a vosotros os han engañado.” N’està segur, bon home, que a mi m’han enganyat, mentre que a vostè li mostren la imatge completa?

No sóc una gran analista, però m’atreviria a dir que aquestes són les persones que han fet de Ciutadans la segona força política del país. Què volen? Com ho volen? Per què ho volen? Estan segurament d’acord en una cosa: Catalunya ha de ser part d’Espanya. Però saben per què? Saben a quin preu? Comparteixen visions, arguments i dades?

El que és clar és que al bloc del no hi ha un clar vencedor. El votant unionista ha escollit l’opció que té el discurs més intolerant amb la realitat catalana. Més ideològicament difús. Més demagog. Per tant, tenim un problema, que no es resoldrà ignorant-lo (si no, analitzeu què tal li funciona ignorar els problemes a Rajoy). Seria un error pensar que vint-i-cinc diputats de C’s al Parlament no signifiquen res digne de menció. Sobretot, seria un error creure que aquest és el seu sostre.

Si us plau, tirem endavant, però sense fer veure que tot això no existeix. Que molts ciutadans recorrin a arguments fàcilment desmuntables ens dóna marge per treballar. No caiguem en la trampa menystenir, no fem discursos arrogants. Si diem que “se siente” i que “es fotin”, donem fuel als que no tenen arguments gaire sòlids, per refermar-se en aquest “no” que potser és poc informat però segurament molt sentit. Ara no cal fer una guerra de gallets amb l’unionisme de casa. El que cal és combatre la ignorància per a què més ciutadans tinguin millors criteris per a decidir. Explicar, informar, allargar la mà i seguir treballant.

Segueix llegint

Ja em perdonareu


Publicat el 28 Jul, 2015

Ja em perdonareu però he tingut la gosadia de començar un blog. Que ja sé que no feia cap falta i com diuen sempre: ja està tot escrit. Però què voleu que us digui, llegeixo els articles dels altres i em fa enveja com s’expressen, com endrecen les idees i com les envien al món. No sóc prolífica ni tinc una ment brillant però com a tots els que ens interessem pel què passa al nostre entorn, ens agrada influir-hi, poc o molt.

Què carai, no em fa res admetre-ho: sóc addicta a tenir influència. A interaccionar amb els altres i que les meves idees tinguin impacte i a deixar-me impactar per les idees dels altres. Per poc que sigui, ja em satisfà. Per exemple, quan faig un tuit i veig que l’han llegit i que el tema qualla i que es discuteix animadament. O quan llanço una idea i la veig replicada, treballada i evolucionada en els discursos d’amics i companys. O encara millor, quan veig els que no em tenen cap simpatia copien les paraules que faig servir. Això sí que m’agrada. Una esgarrifança de satisfacció em recorre l’espinada. Ai, vanitat, vanitat! I què voleu fer-hi? És natura humana. Qui estigui lliure del goig d’influir que llanci la primera crítica.

En qualsevol cas, abans de posar-vos a criticar sense manies, feu-me un favor. Si veieu que xerro d’un tema i us ve el pensament que “la molt lloca ara desgrana una versió patxanguera de les disquisicions de Matxinkowski sense haver-ne llegit ni mitja paraula” o en general trobeu que tinc llacunes culturals insultants i indecents, feu-m’ho saber amb carinyo aquí sota ↓ als comentaris. Com que no sóc una persona gaire llegida potser necessitaré ajut. Mitja vida l’he passat entre números i l’altra mitja l’he dedicat a divertir-me, així que pot molt ben ser. Qualsevol suggeriment de lectura serà benvingut: literatura, filosofia, articles, el que sigui. Que no vol dir obeït, alerta. Farem el que podrem. Tingueu compassió.

Segueix llegint