El gra, en canvi, era el pa; tenir-ne o no tenir-ne, significava la vida o mort. Isak caminava, amb el cap descobert, sembrant en el sant nom de Jesús; era igual que un sarment amb mans, però el seu interior era com el d’un nen. Cada vegada que escampava la grana ho feia amb molta cura, i se sentia resignat i amable. I el gra germinaria i es convertiria en espigues, que portarien molts i molts grans; i així s’estila fer en tot el món quan hom sembra. Tant a l’Orient, com a l’Amèrica, com a tot arreu. La terra és gran, i el camp que conreava Isak no n’era ni una ínfima part. Però era el centre de tot, i la seva mà escampava les llavors com ales de llum. Al cel hi havia núvols que anunciaven una plugeta fina, propícia al sembrat.
Me n’he anat al bosc.
No pas perquè estigui ofès, o perquè em senti infeliç de la maldat de la gent; però com que el bosc no ve cap a mi, jo haig d’anar cap a ell. Això és tot.
Knut Hamsun
La Trilogia del Vagabund – 1906
Read More“I fancy I can read a little in the souls of those about me —but perhaps it is not so. Oh, when my good days come, I feel as if I could see far into others’ souls, though I am no great or clever head. We sit in a room, some men, some women, and I; and I seem to see what is passing within them, and what they think of me. I find something in every swift little change of light in their eyes; sometimes the blood rises to their cheeks and reddens them; at other times they pretend to be looking another way, and yet they watch me covertly from the side. There I sit, marking all this, and no one dreams that I see through every soul. For years past I have felt that I could read the souls of all I met. But perhaps it is not so…”