verdera.cat

Henry Miller

Posted on 14 ag., 2015

Ella és una adolescent que encara porta ferros i agafa la carpeta amb les dues mans contra el pit. Duu els cabells recollits amb dues pincetes de color rosa i un serrell perfectament alineat. Somriu perquè està nerviosa.

Ell és un home fet. Porta un polo vermell i una mitja melena rinxolada i negra com el carbó. Parla amb autoritat i amb un accent redneck del qual no ha aconseguit mai desfer-se del tot, ni tan sols quan ho intenta, com ara:

–Aquest llibre que portes, és també sobre l’auto-coneixement, el viatge interior. –Ella li somriu contenta, perquè ara podrà parlar d’alguna cosa que sap, perquè l’ha llegit i se n’ha fet una opinió.

–M’agrada molt el final, mmm… quan el viatge de l’Eugene realment resulta ser.. místic, saps? Quasi com una peregrinació.

–És pràcticament com una excusa, crec jo. Tot i que aquests són els fets de la vida Wolfe. Aquesta és una novel·la à clef. Saps què vol dir?

La noia fa un riure nerviós. No ho sap i se li nota. Ell somriu, complagut de poder ensenyar-li alguna cosa.

–És clar. –Menteix ella.

–Bé, en qualsevol cas, no pots escapar dels teus dimonis simplement marxant de casa. Tot i que és cert que els escriptors troben una nova llibertat quan se’n van a viure a l’estranger. Per exemple en Henry Miller. Has llegit la seva trilogia? Plexus, Nexus i Sexus? –Ella riu de nou i fa que no amb el cap. Les galtes li envermelleixen sense control.– No l’has llegit?

–No.

–Doncs et perds una bona cosa! –I riuen tots dos. Ella tira el cap enrere i se’l mira amb punt de desafiament.

–Saps? Sí que he llegit Tròpic de Càncer. Però només algunes parts…perquè el vaig agafar d’amagat de la llibreria dels meus pares, saps? –Fa una pausa i s’ho pensa bé.– Té unes descripcions molt vívides, es podria dir.

I després segueixen parlant i ell s’hi va acostant i li diu, et fa res que t’abraci, i ella es tapa la cara morta de vergonya, però el deixa que s’acosti igualment i finalment ell ti toca els llavis amb el polze i empeny i aconsegueix posar-li el dit sobre la llengua i ella el xucla una mica però de seguida se n’avergonyeix i li aparta la mà.

Potser us en recordareu. És la mítica escena de “Cape Fear”, aquella pel·li amb la Juliette Lewis i en De Niro que va sortir l’any 91. Sé que la vaig veure i ara no recordo quan. Segur que no va ser l’any 91, devia ser més tard, quan sortia en VHS (sí, nens, en VHS). Em recordo distintament d’haver començat a llegir Tròpic de Càncer arrel d’aquesta escena així que devia ser, com a mínim als vint anys.

Així que l’estava llegint, i el duia per tot arreu a la bossa o la mà i un dia que el vaig recolzar a la taula del consultori mentre parlava amb la doctora. Se’l va mirar i em va dir: “Ah, llegeixes Miller. És meravellós, m’agrada moltíssim. A tu t’està agradant?” I jo li vaig respondre que era un llibre fantàstic però era mentida podrida, perquè a pesar de tota la mística de llibre prohibit, de llibre trencador i tot plegat, en aquell moment, i d’això me’n recordo com si fos ahir, vaig pensar que era bastant merdoset, caòtic, sense sentit, barroer i innecessari. Quin cony d’obsessió tenia aquell Miller amb els polls?

No entenc com és que canvien tant les percepcions de les coses, a vegades, sense ni saber com, d’un dia per l’altre. Vaig agafar el llibre perquè, si era prohibit, per força havia de ser interessant, però en la meva superioritat moral de post-adolescent el vaig trobar absolutament prescindible i mal engiponat. També val a dir que no era una bona traducció. I jo, tossuda, vaig continuar llegint-lo i fins i tot me’l vaig endur amb mi als Estats Units.

I sort que em vaig entossudir amb en Miller, menys mal, perquè és allà on finalment la cosa va fer clic.

Havia de fer un intercanvi d’un semestre a la UCLA. A Los Angeles si no tens ni vint-i-un anys ni vehicle propi, no hi ha gaires coses que puguis fer. Ets un coi de pària. I jo tenia molt de temps lliure. La meva llista d’obligacions era aprovar dues miserables assignatures, Termodinàmica i Mecànica clàssica, que a sobre estava repetint (no vaig ser una estudiant gaire brillant). Anava a classes però això ocupava com a molt tres hores al dia i més que res servia com a excusa per conèixer gent. El problema és que la resta d’alumnes sí que n’estaven d’enfeinats, amb mil classes i amb la pressió d’haver de pagar el crèdit tan bon punt ho aprovessin tot a la primera. Jo feia els deures i prenia apunts, però el nivell de la uni americana és a anys llum del que es demana aquí i tot plegat era un pim pam. I la resta del temps era meu, meu i només meu. Jove, lliure i sola a la ciutat dels àngels.

Així que em vaig dedicar en cos i ànima a saquejar la llibreria del campus. Era la primera vegada que veia una llibreria com aquella. Estava absolutament fascinada. Una sala immensa plena de llibres, amb gustosos terres de moqueta, un silenci sepulcral i files i files i files de llibres. I sofàs! Aleshores per mi allò era inaudit. Sofàs en una llibreria! Com si t’invitessin a llegir! Passava més hores allà dins que a cap altre lloc del campus. Llegia els primers capítols allà mateix i els tornava a deixar als prestatges. Així vaig llegir no sé pas quants primers capítols i vaig acabar comprant els que em van agradar molt, que eren també molts. Sortia a llibre per setmana, cosa que vol dir que els calers que tenia els vaig gastar exclusivament en bagels i llibres. Van ser quatre mesos d’èxtasi (dels que vaig tornar amb cinc quilos més).

Quan ja havia donat el tal Miller una mica per perdut, em van cridar l’atenció els llibres de The Rosy crucifiction: Sexus, Nexus, Plexus, tan bonics i ben editats, amb les seves portades de coloraines i el paper cutre i les tapes toves i aquella mena de forma de totxo consistent dels llibres gruixuts. M’hi vaig acostar i vaig llegir el primer capítol de Sexus. I ja va estar fet: amor etern.

Sexus, a diferència dels tròpics, és un llibre absolutament fascinant des de la primera pàgina. Sembla que amb els anys, Miller havia après alguna cosa. Entre el primer Tròpic i la trilogia van passar quinze anys (del 34 al 49). Ja no era barroer, tot i que seguia usant qualsevol paraula que li passés pel cap, ja no et semblava que les hi posés expressament per fer-se el barroer. Ara, les paraules simplement fluïen alegrement en el conjunt del text. Ja no era gratuït amb els comentaris, sinó que cada desvariejada filosòfica tenia un sentit de conjunt. No era un collage d’ocurrències, perquè tot i que la trama era inexistent o bé difusa i poc convencional, sí que hi havia una història per la qual seguir enganxat i personatges pels que preocupar-te i estimar.

Estimar? Deixem-ho que us ho digui, hi ha alguna cosa en Miller que és la clau de volta de tot: llegir sobre un personatge odiós i saber que te l’estimes. Li perdones tot. És un maleit misogin i un masclista, una mena de polla borratxa ambulant amb fixacions freudianes però tendre, ple de vida, d’intel·legència i de sensibilitat.

El pots veure perfectament així:

Sóc un super artista, bla bla bla, em follo tot el que es mou, bla bla bla, la meva dona és bisexual, bla bla bla, hòstia, tinc una berruga a la polla, bla bla bla, m’he fet l’amant de la meva dona, sóc el puto amo, bla bla bla, sóc un poeta, bla bla bla

I alhora, és tot el contrari d’això, filosofa com un il·luminat, fa proclames contra l’ego, destrueix la hipocresia, usa la llengua com si hagués creat un registre propi barrejant la sintaxi i el lèxic més tronats amb els més cultivats. Ja voldríem pel nostre català, un anglès com aquest.

Anant de bracet seu vius la joia de trobar-se als anys vint i saber que es pot escandalitzar, trencar, sentir-te lliure quan el món és encara ple d’esclaus i cercar la veritat enmig d’un món hipòcrita. Encara es pot perquè encara està per fer.

Avui en dia, el més babau ja ha trobat la veritat i pobre de tu que miris d’arrabassar-li.