"infinit"


L’última revolució


Publicat el 3 oct., 2015

Ievgueni Zamiatin

Nosaltres – 1921

 

–Això no té cap sentit! És absurd! No t’adones que això que trameu és una revolució?

–Sí, la revolució! Per què ha de ser absurda?

–Doncs perquè no hi pot haver cap revolució. Perquè la nostra revolució va ser l’última, i no ets tu qui parla sinó jo. I ja no n’hi pot haver cap més. Això ho sap tothom…

El triangle agut i burleta de les celles:

–Estimat, tu ets matemàtic. Encara diria més: ets un filòsof de les matemàtiques. A veure, doncs: digue’m quin és l’últim número.

–Què vols dir? No… no t’entenc. Què vols dir l’últim?

–Doncs el darrer, el de més amunt, el més gran de tots.

–A veure, I, això sí que és absurd. El nombre de nombres és infinit, com vols que n’hi hagi un que sigui l’últim?

–I com vols que una revolució sigui l’última? No pot ser, les revolucions són infinites! El concepte últim és infantil. Als nens els fa por l’infinit, i han de poder dormir bé a la nit…

–Però quin sentit té tot plegat, per l’amor del Benefactor? Quin sentit té si ja som tots feliços?

–Posem que sí… Molt bé, doncs, diguem que és així. I ara què?

–Quina gràcia! La pregunta típica de les criatures. Explica qualsevol cosa a un nen, fins al final, i sempre et preguntarà: “I ara què? I per què?”.

–Els nens són els únics filòsofs valents. I els filòsofs valents són sempre nens. Perquè cal fer sempre com els nens i preguntar-se: “I ara què?”.

Ievgueni Zamiatin

Segueix llegint