Retalls

Mikhail Bakunin 

Notes sobre anarquia – 1871

La tirania social, sovint aclaparadora i funesta, no presenta aquest caràcter de violència imperativa i despotisme legalitzat que distingeix l’autoritat de l’estat. No s’imposa com una llei a la que tot individu està forçat a sotmetre’s sota amenaça de càstig jurídic. La seva acció és més suau, més imperceptible, però molt més poderosa que la de l’autoritat estatal. Domina als homes pels hàbits, les costums, per la massa de sentiments i prejudicis tant materials com de l’esperit i del cor i constitueix el que anomenen l’opinió pública. Envolta l’home des del seu naixement, el traspassa, el penetra i forma la base mateixa de la seva existència individual: de manera que cadascú és en certa manera còmplice contra si amteix, sovint sense ni tan sols adonar-se’n. Resulta que per a revelar-se en contra d’aquesta influència que la societat exerceix naturalment sobre ell, l’home hauria de revelar-se en part contra sí mateix, ja que totes les seves tendències i aspiracions no són res més que el producte de la societat que l’envolta. D’aquí ve aquest poder immens exercit per la societat sobre els homes.

Ievgueni Zamiatin

Nosaltres – 1921

–Això no té cap sentit! És absurd! No t’adones que això que trameu és una revolució?

–Sí, la revolució! Per què ha de ser absurda?

–Doncs perquè no hi pot haver cap revolució. Perquè la nostra revolució va ser l’última, i no ets tu qui parla sinó jo. I ja no n’hi pot haver cap més. Això ho sap tothom…

El triangle agut i burleta de les celles:

–Estimat, tu ets matemàtic. Encara diria més: ets un filòsof de les matemàtiques. A veure, doncs: digue’m quin és l’últim número.

–Què vols dir? No… no t’entenc. Què vols dir l’últim?

–Doncs el darrer, el de més amunt, el més gran de tots.

–A veure, I, això sí que és absurd. El nombre de nombres és infinit, com vols que n’hi hagi un que sigui l’últim?

–I com vols que una revolució sigui l’última? No pot ser, les revolucions són infinites! El concepte últim és infantil. Als nens els fa por l’infinit, i han de poder dormir bé a la nit…

–Però quin sentit té tot plegat, per l’amor del Benefactor? Quin sentit té si ja som tots feliços?

–Posem que sí… Molt bé, doncs, diguem que és així. I ara què?

–Quina gràcia! La pregunta típica de les criatures. Explica qualsevol cosa a un nen, fins al final, i sempre et preguntarà: “I ara què? I per què?”.

–Els nens són els únics filòsofs valents. I els filòsofs valents són sempre nens. Perquè cal fer sempre com els nens i preguntar-se: “I ara què?”.

“‘Of course one does meet brilliant men’, said Nikolay, ‘but they are isolated. The fashion nowadays is all for groups and societes of every sort. -It is always a sign of mediocrity in people when they herd together, wether their group loyalty is to Solovyev or to Kant or Marx. The truth is only sought by individuals, and they break with those who do not love it enough.”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

“Oh, how one wishes sometimes to escape from the meaningless dullness of human eloquence, from all those sublime phrases, to take refuge in nature, apparently so inarticulate, or in the worldlessness of long, grinding labor, of sound sleep, of true music, or of a human understanding rendered speechless by emotion!”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

“And so it turned out that only a life similar to the life of those around us, merging with it without a ripple, is geniune life, and that an unshared happiness is not happiness… And this was most vexing of all.”

Boris Pasternak

Doctor Zhivago – 1957

“Totes aquelles persones estaven estretament lligades entre sí per la fe comú i s’esforçaven en no deixar penetrar en el seu grup a qui no la compartia. Tenien les seves confraries i els seus àpats, on partien junts el pa, com si formessin tots una gran família. Tot això era comprès en la seva doctrina, en aquell “estimeu-vos els uns als altres”. Però, podien estimar algú que no se’ls assemblava? Era difícil esbrinar-ho.

Barrabàs no hagués volgut formar part d’aquests àpats de cap manera; la simple idea de barrejar-se així amb els altres el xocava. No volia ser res més que ell mateix, i allò era tot.

Tanmateix, els cercava.

Fins i tot simulava la intenció de voler esdevenir un més… si tan sols arribés a comprendre bé la nova creença.”

Pär Lagerkvist

Barrabàs – 1950