Silencis

Posted on 10 oct., 2015 | 4 comments


Passava mitja hora de les tres de la matinada quan un Ford Fiesta vermell va creuar la rotonda de la nacional en direcció sud. Era primavera i encara feia fresca però dins el cotxe la calefacció mantenia la tebior de l’aire. Un noi ros de complexió forta conduïa en silenci. Canviava de marxa amb gest precís, sense apartar els ulls de la carretera. Duia un polo blau de màniga curta que li marcava la corba del pectoral, amb dos botons descordats, el just per deixar veure el borrissol del pit. Al seu costat una noia de cabells castanys recolzava els peus nus sobre la guantera. La faldilla estampada li havia relliscat uns centímetres avall, descobrint la pell morena de les cuixes. Va abaixar la visera i va encendre el llum del mirallet que usava per observar-se el rostre, a la recerca d’imperfeccions. Al seient del darrera, hi jeia un tercer viatger. Era un noi prim i ben format, amb els ulls inquiets i el cutis solcat per antigues marques d’acne. Estava estireganyat en diagonal amb els braços darrera el cap. La camisa se li havia aixecat lleugerament i deixava entreveure el melic d’on partia una filera de pèls morens que marcava el caminet ventre avall. Tenia la mirada clavada a les cames de la noia, intermitentment il·luminades per la claror tènue dels fanals que anaven deixant enrere.

–Quina preciositat! T’hi has fixat, Lluís, en les cames d’aquesta bellesa? – va dir tot somrient i buscant la mirada d’ella a través del mirall.

–Ah, si? –va respondre la noia, alhora que girava el cap per retornar-li mirada i somriure–. Són tan, tan precioses que em portareu fins a la porta de casa?

–Només faltaria!

El conductor va rebufar i va posar tercera amb un extra d’energia.

–Tota la volta fins allà dalt hem de fer? Riqui, tio, haurem de passar davant el control dels mossos. Val més deixar-la al peu de les escales. Total són deu minuts.

–Ara resulta que et fan por els mossos. –Va intervenir ella-. Fa una estona m’has semblat més valent… –i acostant-s’hi, li va posar la mà a la cuixa mentre observava la seriositat del seu rostre.

–Així tractes la senyoreta? Després de com s’ha portat amb nosaltres tota la nit?

La noia es va girar de cop i va intentar, enjogassada, clavar-li una bufa al Riqui, però ajagut d’aquella manera quedava sempre fora del seu abast i se la mirava, burleta, mentre amb un peu li anava apartant les mans. Entre rialles, la noia va desistir. Es va tornar a asseure bé i es va mirar de reüll en Lluís, concentrat, els llavis premuts l’un contra l’altre. Sense dir paraula, va posar l’intermitent i va enfilar pel trencall que duia a la zona alta.

–Gràcies, Llu-llu. –Li va dir amb tendresa tot recolzant la cara al reposacaps del seient.

No hi va haver cap resposta.

–Que no t’has divertit?

–Psí.. no ha estat malament –va fer ell, sense girar-se–. I tu?

–Quin entusiasme, no? –El to d’ella havia canviat i, ara, ja no era un xiuxiueig–. Doncs jo sí que m’he divertit, mira. Ha estat molt especial. Oi, Riqui?

–Sí, carinyo. Esclar que sí. És que aquí el Lluís, pel que sembla, té uns estàndards molt alts.

–Ah, sí? –i va fer una pausa que va acompanyar d’una rialleta insolent–. Vaja, doncs deu ser per les prestacions tan particulars que dóna.

L’al·ludit es va girar, ara sí, per dirigir una mirada fulminant a la noia. En Riqui es va incorporar de cop, com si s’hagués enrampat, i va treure el cap entre els dos seients del davant. El rostre se li havia il·luminat, segrestat per l’expectació.

–Prestacions particulars? Explica-m’ho, això, tia!

La noia li va fer “Xxxt!” amb un gest entremaliat. No va dir res, però va moure els llavis per a que en Riqui hi llegís la resposta, mentre amb el dit feia la forma d’un ham. El noi va trigar uns segons a comprendre.

–Hòstia!

Va esclatar en una riallada i va donar dos copets a l’espatlla del conductor. Aquest, d’un cop violent, li va apartar la mà i va accelerar, agafant aquell revolt com si hagués de guanyar un ral·li. Dins del cotxe s’hi va instal·lar un silenci tens. Passaven els segons, i només se sentia la remor del motor passat de voltes.

La noia va fer un gest amoïnat al mirall, que el Riqui va respondre aixecant les celles resignat. Va sospirar i va baixar les cames de la guantera. Observava les línies blanques de la carretera passant monòtonament una rere l’altra. Aquell silenci espès li havia despertat el cuc de l’ànsia, que es regirava inquiet a l’estómac, com si en cerqués una sortida. Al cap i a la fi, aquells silencis eren vells coneguts.

Eren idèntics als del seu pare, que l’agafaven per sorpresa quan, del seient del darrera estant, pujava la tensió entre ell i sa mare. El pare conduïa i callava, mentre la mare feia un sospir i mirava per la finestra. Era massa petita per entendre-ho, però ho percebia ben clarament. Els silencis eren insistents i impossibles d’ignorar. Se solien allargar minuts, hores, dies. Aleshores, a casa només se sentia la veueta ensucrada de la mare, d’un dolç suplicant i embafador, mirant de posar pau. El pare no deia res. La filla, què havia de dir, si no entenia un borrall del que passava. L’únic que arribava a comprendre és que aquella veueta de la mare li feia fàstic. I tampoc en sabia el perquè.

Més endavant, aquells episodis van començar a fer-la enrabiar, amb una ira intensa, fora mida, sobretot quan s’adonava que també per ella es desencadenaven silencis que s’usaven en contra de les seves paraules o per ofegar la seva voluntat. La ràbia li bullia al cos i enlloc de la veueta dolça de sa mare, la noia treia gripaus per la boca i de silenci ja no n’hi havia mai, sinó crits i cops de porta. I al final guanyava qui més soroll feia.

Quan va començar a sortir amb nois tot va canviar. Va descobrir el nou món que s’obria als seus peus; o més aviat als seus pits i als seus somriures. Era lliure de fer la seva, a la seva manera. Va aprendre que no hi ha sensació més embriagadora que ofendre un home sabent que la seva debilitat per tu t’ho permet. I havia començat a apreciar aquells silencis com una prova de poder. Només calia ofegar el cuc de l’ànsia i esperar pacientment que el mascle ofès baixés tot sol del seu ridícul pedestal. A ella no li calia fer cap veueta: podia vèncer amb un senzill mutisme obstinat.

Encara feien els revolts de la pujada quan, sense motiu aparent, en Lluís va posar l’intermitent i va aturar el cotxe al voral. Es va aixecar i va sortir a la carretera. Ella va sentir un calfred quan l’aire de fora va fregar-li la pell. De sobte, la porta del copilot es va obrir i d’una estrebada al braç el noi la va fer sortir del cotxe amb tanta força que va relliscar pendent avall.

–Tros d’imbècil!

La sorpresa i la ràbia li havien fet sortir un crit trencat d’animal salvatge. Es va aixecar tan de pressa com va poder, clavant els peus nus sobre els matolls i va escalar el pendís fins arribar de nou on era el vehicle, però tot plegat en va. En estirar la maneta, va trobar la porta ja tancada. No va tenir temps ni de renegar, que el cotxe havia arrencat. Es va quedar parada, mirant com s’allunyava carretera enllà.

   S’havia quedat sola, de matinada, en un marge de carretera, amb els peus descalços i un vestit massa lleuger tacat de fang. La llum grogosa del fanal amb prou feines il·luminava uns ulls envermellits de ràbia i la taca fosca del rímel que s’havia posat aquell vespre, amb tanta cura, abans de sortir de casa.

4 Comments

  1. No coneixia aquesta faceta d’escriptora. Promets…….

    Post a Reply
  2. Té raó el del comentari precedent. Promets. Vinga, fes-ne més

    Post a Reply

Respon a Verdera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *