"27S"


El que he après a la campanya


Publicat el 30 set., 2015

La campanya del 27S no sé si haurà estat la de la nostra vida, però sí que puc dir que l’he trobat d’una intensitat excepcional. Han estat quinze dies d’anar amunt i avall per la comarca repartint fulletons i parlant amb la gent, un a un, cos a cos. Tocant de ben a prop què és, què fa i com respira la gent del Vallès. Un ja s’imagina, de casa estant, que hi ha de tot. Però és que no és el mateix saber-ho (teòricament) que viure-ho i sentir-ho.

Hi ha hagut moments alegres i emotius, però també moments d’alta tensió. Mentre repartíem fulletons amb un somriure, hi havia qui et girava la cara i no et deia ni bon dia. És normal, els fulletons són emprenyadors, vinguin de qui vinguin. També hi havia gent que es mirava el material i et deia: jo no en vull saber res d’això. Aquí ja et preocupes una mica perquè, escolti’m, el saber no ocupa lloc. Per què no hauries de voler saber? A mi sempre m’ha interessat assabentar-me de com defensen la unitat d’Espanya els amics de SCC. Però reconec que aquesta actitud podria ser l’excepció.

El que ja no es pot passar per alt i descartar com a anècdota és la senyora que t’increpa pel carrer mentre encoles un cartell, tot cridant a viva veu: “lo que os habéis gastado en la campaña, haberlo puesto para hospitales.” És la democràcia, senyora! Sense el dret a conèixer i escollir lliurement els nostres representants, anem enrere i no endavant. Tampoc es pot ignorar aquella parella de senyors grans que et diuen: “yo no he votado en mi vida, pero esta vez sí, ¡que nos quieren echar de Cataluña!”. Qui els hi ha explicat semblant atrocitat i com és que s’ho han cregut? Per no parlar dels tres “con Franco se vivía mejor” o dels incomptables “la independencia es para tapar la corrupción y a vosotros os han engañado.” N’està segur, bon home, que a mi m’han enganyat, mentre que a vostè li mostren la imatge completa?

No sóc una gran analista, però m’atreviria a dir que aquestes són les persones que han fet de Ciutadans la segona força política del país. Què volen? Com ho volen? Per què ho volen? Estan segurament d’acord en una cosa: Catalunya ha de ser part d’Espanya. Però saben per què? Saben a quin preu? Comparteixen visions, arguments i dades?

El que és clar és que al bloc del no hi ha un clar vencedor. El votant unionista ha escollit l’opció que té el discurs més intolerant amb la realitat catalana. Més ideològicament difús. Més demagog. Per tant, tenim un problema, que no es resoldrà ignorant-lo (si no, analitzeu què tal li funciona ignorar els problemes a Rajoy). Seria un error pensar que vint-i-cinc diputats de C’s al Parlament no signifiquen res digne de menció. Sobretot, seria un error creure que aquest és el seu sostre.

Si us plau, tirem endavant, però sense fer veure que tot això no existeix. Que molts ciutadans recorrin a arguments fàcilment desmuntables ens dóna marge per treballar. No caiguem en la trampa menystenir, no fem discursos arrogants. Si diem que “se siente” i que “es fotin”, donem fuel als que no tenen arguments gaire sòlids, per refermar-se en aquest “no” que potser és poc informat però segurament molt sentit. Ara no cal fer una guerra de gallets amb l’unionisme de casa. El que cal és combatre la ignorància per a què més ciutadans tinguin millors criteris per a decidir. Explicar, informar, allargar la mà i seguir treballant.

Segueix llegint