Quedem com a amics

Publicat el 21 oct., 2015 | Cap comentari


A principis del 2013 les coses m’anaven bé, tenia un sou i ganes de pagar una quota que contribuís a fer país. Així que vaig decidir fer-me militant d’Esquerra. Creia que aquest era el projecte on els meus 12 € mensuals més bona feina farien, pels valors del partit, per la seva història i el seu arrelament. Aleshores tampoc me’n feia un gran què, d’això de ser militant. Simplement anava pagant.

Doncs resulta que dec ser una mica ingènua. Pel que es veu, al fet de ser militant, se li atribueix una mica més de significat. Se n’espera alguna cosa més que la quota, d’un militant. Per curiositat, vaig assistir a alguns congressos. Em va interessar i agradar el que s’hi deia, però no n’hagués fet una adhesió sense fissures. Sentint la Marta Rovira explicar que ERC abraçava la socialdemocràcia, vaig entendre que la meva militància per força havia de ser, en tot cas, temporal. Tinc un respecte infinit per la socialdemocràcia però no la sento com a casa meva. Bé, em vaig dir, quan Catalunya sigui un estat, ja faré un pensament.

A desembre de 2014 em van proposar entrar en política municipal al meu poble i em va fer molta il·lusió. Des d’aquell moment, i fins el 13 de juny, vaig viure uns mesos molt intensos de feina i aprenentatge. Amb la resta de l’equip, vam treballar de valent en un projecte on hi vèiem un futur i la possibilitat de construir alguna cosa de valor per Montmeló. Hi vam posar moltes esperances. Personalment, agraeixo per sobre de tot l’oportunitat d’haver conegut persones interessants i enriquidores, tant al poble com a la comarca. En definitiva, estic molt contenta d’haver acceptat.

Lamentablement, les coses no van anar de la millor manera. Del 13 de juny ençà, la situació al poble es va complicar enormement. La lliçó que he après és que la política municipal pot ser tan gratificant com devastant, i totes dues pel mateix motiu, la proximitat. Em vaig disculpar un a un amb els votants que em van fer saber que havien dipositat la seva confiança en mi. Tant pels meus errors, els propis, com pels que no em pertanyen. Hauria d’haver sabut veure molt abans que amb la meva feina contribuiria a que succeís el que finalment va passar.

Entre el 13 de juny i el 3 de setembre, els companys i jo estàvem a l’espera que la cúpula d’Esquerra oferís una solució que només des de dalt es podia articular. En lloc de solució, ens van oferir abandó. En la conversa telefònica que vaig tenir el dia 4 es va trencar tota la confiança en aquells que tenien la clau per retornar ERC Montmeló a un veritable projecte municipal. Era clar que preferien no fer-ho. En definitiva, es van conformar. Per ells, en la distància, tot allò era un mal menor.

Per deferència al partit, vaig esperar al 28 de setembre per donar-me de baixa com a militant. Finalment, puc dir amb orgull i alegria que no represento ERC Montmeló i que ERC Montmeló no em representa. Necessitava, amb urgència, recuperar la meva condició de ciutadana, després de mesos d’encarar la pregunta, insistentment repetida, “però ara qui és ERC Montmeló?”, sense poder donar una resposta concloent.

Voldria sobretot deixar clar que la decisió no té res a veure amb la gestió de les persones del partit a la comarca, que han estat sempre al peu del canó mirant de resoldre la situació amb coneixement de causa i visió de futur. Estic molt agraïda a en Jaume, l’Oriol, el Kike, el Marc i el Ramon per les seves mostres de suport i complicitat, així com a la resta de companys dels pobles veïns. Sé que van fer el que van poder, pensant en el millor pel nostre poble i pel futur d’Esquerra.

Per això, en lloc fer sang (estalviem-nos el drama), proposo que quedem com a amics. El meu respecte per Esquerra continua ben viu. Una mica esgarrinxat, això sí, per la falta d’afany de la cúpula per donar suport als que viuen de prop la política municipal i saben què s’hi cou. Potser seria bona idea si aquests secretaris i vicesecretaris de polítiques municipals, internes i demés escoltessin amb atenció què els expliquen els que treballen a peu de municipi. I fessin un esforç sincer per estar al seu servei, en lloc de conformar-se amb una solució que l’únic que té de bo és que no et fa sortir a la tele. Pensava que allò de que els draps bruts es renten a casa formava part del passat.

Pel que fa a Montmeló, no crec que Esquerra hi faci grans resultats en una bona colla d’anys. Votar és qüestió de confiança i aquí s’ha esquinçat a base de bé. Malaguanyada feina feta. Ha triomfat la mediocritat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *