Ja em perdonareu però he tingut la gosadia de començar un blog. Que ja sé que no feia cap falta i com diuen sempre: ja està tot escrit. Però què voleu que us digui, llegeixo els articles dels altres i em fa enveja com s’expressen, com endrecen les idees i com les envien al món. No sóc prolífica ni tinc una ment brillant però com a tots els que ens interessem pel què passa al nostre entorn, ens agrada influir-hi, poc o molt.

Què carai, no em fa res admetre-ho: sóc addicta a tenir influència. A interaccionar amb els altres i que les meves idees tinguin impacte i a deixar-me impactar per les idees dels altres. Per poc que sigui, ja em satisfà. Per exemple, quan faig un tuit i veig que l’han llegit i que el tema qualla i que es discuteix animadament. O quan llanço una idea i la veig replicada, treballada i evolucionada en els discursos d’amics i companys. O encara millor, quan veig els que no em tenen cap simpatia copien les paraules que faig servir. Això sí que m’agrada. Una esgarrifança de satisfacció em recorre l’espinada. Ai, vanitat, vanitat! I què voleu fer-hi? És natura humana. Qui estigui lliure del goig d’influir que llanci la primera crítica.

En qualsevol cas, abans de posar-vos a criticar sense manies, feu-me un favor. Si veieu que xerro d’un tema i us ve el pensament que “la molt lloca ara desgrana una versió patxanguera de les disquisicions de Matxinkowski sense haver-ne llegit ni mitja paraula” o en general trobeu que tinc llacunes culturals insultants i indecents, feu-m’ho saber amb carinyo aquí sota ↓ als comentaris. Com que no sóc una persona gaire llegida potser necessitaré ajut. Mitja vida l’he passat entre números i l’altra mitja l’he dedicat a divertir-me, així que pot molt ben ser. Qualsevol suggeriment de lectura serà benvingut: literatura, filosofia, articles, el que sigui. Que no vol dir obeït, alerta. Farem el que podrem. Tingueu compassió.